Potser direu, que visc en una realitat infinitament
allunyada de la realitat, però cada dia convisc amb situacions molt dures,
realitats que entristeixen per la desesperació...
Però la meva sort son els infants, dels quals no
sempre puc estar a la seva alçada, però ells malgrat tot, somriuen, juguen,
corren, tenen il·lusió... tots ells tenen força per viure sense més... amb
preocupacions diverses, de si m’he barallat amb aquest o soc amic de
fulanito... si m’agrada aquest nen o nena... o la seva meravellosa baldufa que
esta de moda i que jo se... que d’aquí una setmana caurà en l’oblit per uns “tazos”
o algun nou invent d’aquest mercat del consum subtil.
La resiliència, la bombolla d’aquests infants a
evadir-se dels problemes i estar simplement contents... Confien en que tot
anirà bé, saben que aquest vespre tindran un sopar genial, fet per aquella mare
que pateix tant per aconseguir aliments a la parròquia del barri i que cada dia
pateix per posar un plat a taula pel seu estimat.
Els infants, saben que els ocells mengen i tenen
aigua sempre... perquè ells no?
Jo visc en un Oasis, visc amb la confiança que ens
en sortirem encara que la perversitat d’uns pocs vulguin amargar al dia a
milions de persones.
Confio que tot anirà bé i em contamino d’aquesta innocència
d’aquest petits que malgrat em posen cada dia contra les cordes amb el seu
enginy per divertir-se encara que sigui a base de saltar-se les normes, em
demostren que es pot ser feliç amb el simple desig de viure somiant i confiant
que hi ha algú que els estima i que ells l’únic que han de fer es viure.
Potser m’equivoco... avui no et puc dir que podem
fer un món millor... almenys avui, demà ja veurem. Però avui et convido que
caminis en mig del desert, desolador, ple de dolor i de misèria. Caminem sense
por, existeix un Oasis que porta el teu nom i allà podràs estar fins que trobem
un lloc encara millor!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada