No us admiro!

No admiro a la gent que quan no te responsabilitats s’omple la boca de justícia i bons principis, admiro aquells que quan tenen responsabilitats són coherents i lliures amb els seus ideals.
No hi ha més res apocalíptic que veure la corrupció que hi ha amb els que tenen grans responsabilitats. El Papa proclama a l’Africà que l’ús del condó facilita la propagació de la SIDA, i la seva puta santa conferencia episcopal espanyola, denuncien que l’estat protegeix més a un felí que a un òvul fecundat humà.
En aquest context, només observo gent amb afany d’aferrar-se al poder, d’oprimir a la classe treballadora, de condemnar a la mort milions d’africans a la mort, policia que vulneren la dignitat de les persones, un govern que serveix al capitalisme.
Tot i així no perdo l’esperança, encara hi ha moltes persones amb principis e ideals ferms. Veure un jove reben hòsties a dojo, i resistir pacíficament, sense agredir al mal parit que reparteix amb la seva porra i el seu escut, és la gran lliçó, perquè el fill de puta empara’t per la xusma política d’aquest país, ha quedat retratat pel que és, un feixista. I davant l’evidencia de la seva desproporció, aquest animal, ha estat vençut per aquell que gemegà de dolor a terra, podem estar segurs, que ningú ens callarà i tornarem a sortir al carrer pacíficament fins que la vostra vergonya us faixí trontollar i caure en la més profunda derrota, perquè ja mai més alçareu la vostra puta porra sobre aquells que volen canviar les coses.
Per desgràcia de molts cristians em de portar una creu, una creu que no és pas la de l’evangeli, si no la seva puta mare santa església corrupta i feixista, la que ens avergonyeix per condemnar a les dones per avortar, com si el dret a la vida fos senzillament això. Els que encara avui apliquen la censura, els que toleren la pena de mort, els que no saben que és el proïsme i que condemnen als seus germans. Sou els que trèieu la paia de l’ ull a l’altre i no veieu la vostra gran biga que porteu als vostres ulls.
I que dir dels sindicats que es posen del costat dels que més tenen, els que es posen de part de la por i no lluiten pels drets dels treballadors/es. Sentit comú? Comprenc als treballadors, la seva por, d’ells es lliura la decisió, però els sindicats no poden decidir res pels treballadors, cal denunciar les injustícies d’aquestes multinacionals, que aprofiten per dir que s’han reduït els guanys.

Opcions!

Les coses petites, són aquelles capaces de canviar les nostres vides. Ja porto temps veient com la infelicitat i la desgracia acompanya a molta gent .
Al meu voltant hi ha persones que no paren d’estar tristes i ofuscades per la realitat que els toca de viure.
Aquestes persones em fan adonar del difícil que és aquesta vida. D’aquestes persones hi ha que no els i falten motius per estar oprimits en una gran depressió i angoixa.
El cel es torna gris i la vida sembla que sigui una condemna pel sofriment i el mal viure. Com si la injustícia de la vida fos com alguna cosa que ens acompanya amb el pas del temps.
No hi ha res més trist que conèixer algú sense esperança, sense il·lusió, sense empenta, sense coratge per lluitar. Res més trist que la submissió de la desdita i de la maledicció.
Però tinc la sort, que la vida m’ha creuat amb autèntics mestres, que m’han ensenyat aferrar-me en aquelles petites coses.
Hi ha persones que amb l’adversitat, s’han aixecat, s’han posat de peu, desprès de caure un altre cop i un altre. Aquest han desafiat amb valentia la indignitat, aquest han superat la por, i han mesurat la vida a la mesura justa.
He aprés que s’ha d’estimar la vida, i s’ha de viure, sense consumir-la egoistament, donant als altres i mai aferrar-se a la vida com si aquesta no tingues fi.
Posar rumb a la teva vida, amb decisió, amb energia, deixant petjada, valorant aquelles coses tant insignificants per aquells que no han cultivat la seva existència, d’aquells capaços de sentir emocions que es desprenen d’una cançó, d’un vers, d’un peto, d’una carícia, un somriure, d’un silenci, en definitiva d’allò que ens remou el cor.
Davant la tristor, em de sentir-la, és part d’aquesta vida, però sense deixar que aquesta ens sobrepassi i ens trepitgi les nostres ganes de viure. I mai, podem quedar-nos amb indiferència, com si la nostra vida ja estigues predeterminada a ser així, com si les coses no poguessin canviar.
Jo nomes se que si lluitem, almenys podrem tenir opcions per canviar les coses, la resignació anul·la qualsevol possibilitat de millorar les coses.

El canvi a les teves mans!

Aquest article, li dedico a un bon amic, a tu, perquè ets dels que no et quedes indiferent amb les injustícies, dels que no es resignen a no fer res... I amb sinceritat m'admiro de la gent com tu, moguda per uns valors tant humans i sincers.
Només les persones com tu em fan mantenir l'esperança!
Malauradament no se el millor camí per la nostra revolució, però confio plenament que el canvi esta en les nostres mans.
En un món on els grans poders sotmeten els nostres estils de vida, on els poderosos oprimeixen, on el sistema ens ven una llibertat demagògica, sembla que fins i tot aquest sistema tant injust, pot controlar-ho tot a la perfecció.
Una societat manipulada pel mercat del consum, on sembla que tinguem que consumir per ser feliços.
Jo he trobat un error en el sistema, que es impossible de solucionar. Arreu on sorgeix injustícies neix un brot petit de bondat.
Molts dictadors han aconseguit manipular a les bases, controlar-ho casi tot, mitjançant la por i el terror, però sempre han sorgit valents capaços d'encarar-se, amb èxit o sense, però sempre hi ha gent disposada a donar la vida per la justícia i pels altres.
El poder, pot controlar la televisió, l'educació, la informació, ho poden manipular tot, però tot i així sempre hi ha qui planta cara, i alguns moren per defensar la l'autentica llibertat.
Així avui per avui, el sistema dona error, i dona error, perquè l'home malgrat l'egoisme que ens inculquen des de petits, malgrat ens ensenyen que em de ser competitius e individualistes, sempre reneix l'origen de la humanitat, un animal que viu en col·lectiu, que coopera i que estima els altres, aquest home és el que va evolucionar en un món on les altres especies, tenien més força i estaven millor dotades per sobreviure.
Aquella tribu que junts, en grup eren capaços de derrotar a la fera més ferotge i enorme, sent un dels animals més debils.
Ja no som una tribu, ara ens destruïm entre nosaltres, ens aboquem a la destrucció, però la naturalesa de l'especie, es capaç de redescobrir aquesta naturalesa innata, que no és altre i deixeu-me ser simple i fins i tot il·lús, només se m'acut una explicació lògica aquest fenomen, per mí s'anomena AMOR, com deia GANDHI, aquesta és la força més poderosa que hi ha al món i deixeu-me afegir que també és la més bella de totes.
De moment us proposo que no ens quedem indiferents davant la injustícies, que comencem a reunir la nostra tribu i que escoltem el nostre cor, ell ens parlara i llavors anem fins on ell ens porti.

Crisis?

Quan un ha crescut immergit en el consum, l’abundància i l’obsessió de posseir propietats, riqueses i absurditats materials. Es fa difícil ser una mica crític i no empassar-se tot el que ens diu la societat del consum.
Ara parlem de crisis mundial. Però fa anys que existeix un 80% de la població mundial que viu en situacions de pobresa.
Fam, conflictes armats, explotació infantil, laboral, sexual... Cada dia al món hi ha persones que moren per causa de la pobresa.
La societat que mana, que te poder, que te diners i que te el control internacional. És la societat de l’absurd i la injustícia.
Ara els bancs del primer món rebran diners de l’administració publica per evitar que la societat del consum i l’absurd s’aboqui a una crisis.
Un cop més els poders públics protegeixen als més rics.
Protegir aquest que tenen salaris desorbitats e innecessaris. Persones que tenen pluri propietats, ara rebran “subvencions” amb els impostos dels ciutadans.
Però les classes socials més desfavorides, els treballadors humils, fa anys que pateixen la desgràcia de la desocupació, la precarietat, la indignitat, la inseguretat, l’explotació i abús.
Però ara em de salvar la societat del consum, perquè sembla ser que el sistema trontolla i el neoliberalisme, demana l’ intervencionisme de l’estat.
Capitalisme absurd e hipòcrita, sistema d’injustícia social.
Podem seure al sofà i escoltar aquesta gran mentida que diuen per la tele, que el nostres governs ho estant fent molt bé donant diners aquells que no han parat d’abusar de cobrar-nos interessos injustos i desproporcionats.
Per què em de destinar els nostres diners a salvar la banca mundial? Per què no a salvar les situacions de pobresa, d’equilibrar la balança d’aquest món? Per què ens em de creure aquest que dominen el món i que a més el gestionen tant malament?
Sortim al carrer, revolucionem aquest món, fem-lo diferent i millor. Perquè un altre món és possible, difícil però possible.

Un cristià emprenyat amb els bisbes

Sembla ser que els cristians ens em de resignar a les paraules de la jerarquia. Que l'església apostòlica romana és una, gran i lliure. Una veritat absoluta i única. Sembla ser que fins i tot ens han de dir a qui votem!
Una església rovellada i conservadora. En unes actituds poc cristianes. Un dia algú o alguns em varen ensenyar a estimar a un home anomenat Jesús, un home que em va ensenyar a no jutjar els altres, però que denunciava als fariseus que abusaven del poder que tenien i que s'omplien de paraules i lloances a Déu però oblidaven d'acollir als pobres i tractaven als leprosos com a persones indignes.
Els bisbes de la conferencia episcopal espanyola són avui una mica més semblants aquest fariseus, és miren amb recel a les persones que tenen SIDA, per impurs. Jutgen als que utilitzen el preservatiu imposant una sola idea de sexualitat. Condemnen als gais, lesbianes i transsexuals a ser de per vida malalts.
Recomanen ser d'una ideologia política, excloent a les altres idees.
Prou! Les persones volem viure la nostra fe amb coherència. Sent uns més en la nostra societat, compartint amb una societat plural els valors que ens uneixen a les persones que viuen, les persones que són laiques, les que són musulmanes, les que no saben, les que per sobre de tot creuen que tots els homes i dones malgrat les diferencies i diversitat les uneix la humanitat i l'amor.
Els cristians em de ser testimoni de respecte als altres, d'acollir a tothom, de lluitar pels drets dels més desfavorits, per construir un món més just,
Igual que reclamem el dret a viure la nostra fe, també tenim el deure de no ser privilegiats. Es per això que els cristians em d'estar a favor d'un estat laic, on tothom pugui viure la seves opcions personals.
El poder, ens allunya sempre de l'experiència de Déu. Tant sols la llibertat ens farà ser homes i dones lliures.
Acabo dient, que volem Bisbes Cristians!

Una noche de fiebre y revolución en Ecuador

Uno de mis viajes al Sur fue en el Ecuador, en tierras andinas, cerca de volcanes que aun hoy rugen la furia de la tierra.
Una noche en la comunidad de Cebadas agarre un poco de fiebre. Sabiendo lo que quiere decir enfermar hay.
Regresábamos a la comunidad de Cebadas, esa noche no cene, decidí ir a la cama, pero no antes sin escribir mi diario.
No se si la melancolía o la fiebre, me puse a escribir, como si sintiera que vivimos en un mundo loco, como si viera que la revolución de los pobres cada día es más necesaria. Quería invocar al Che, para que ese guerrillero loco y aventurero, surgiera de nuevo para luchar contra los que destruyen la cultura indígena, para arrancar a los terratenientes, a la banca atroz, a los que explotan el pueblo andino. Nunca he creído en la revolución de las armas, jamás podré creer que en la violencia encontraremos justicia, pero me pregunto si podemos continuar soportando más como se destruye un pueblo y una cultura. La maldad de unos pocos que tienen el poder, la indiferencia de los ciudadanos del norte, propician el sufrimiento de un pueblo, que no merece sufrir.

Pues pongo un fragmento de mi diario:

Eres del sur y yo del norte. Dicen que en el norte somos ricos y que ustedes que viven en el sur son pobres. Eso es lo que se dice.
Muchos compratiotas vuestros, han ido a Estados Unidos o España en busca de una vida mejor. Pero solo para descubrir, lo desolador, pobre que es nuestra sociedad.
En el norte, llamamos a los ecuatorianos inmigrantes, no importa si llevan una semana o años, siempre les llamamos inmigrantes. Con despreció y superioridad. Poco importa lo trabajadores que seáis, lo amables y educados, porque diremos que soy una plaga, que los latin king son por vuestra culpa, que ustedes nos roban, que ustedes son una lacra.
Soy del norte, y hoy entre vuestro pueblo, veo una gran cultura, de echo vuestro país es un país de culturas. Aquí en los andes descubro la riqueza i sabiduría de los quitxua, vuestra lengua, vuestra melodía, vuestra medicina…
¿Quien dijo que en el Sur había pobreza? Vuestra solidaridad y hospitalidad, no tiene nada que ver con la caridad del norte. Lo vuestro es autentico, es calidez humana.
Nadie me reprocho, de cómo tratamos a sus hermanos que viven en España. Nadie me critico por que mi país se aproveche de explotar sus campos, su petróleo, su comercio, su café. Nadie me recrimino que seamos responsables de exterminar su cultura i sabiduría.
Simplemente me tratasteis como un hermano vuestro. Me disteis alojamiento, me disteis atención, me disteis comida, os preocupasteis de que mis días fueran felices, me mostrasteis vuestra realidad, sin ocultar-me lo difícil que es vivir aquí, lo terrible que es el rugir de la tierra de los volcanes i sus cenizas nocivas, me enseñasteis a convivir como uno más entre ustedes.
Me dirijo a los niños y niñas, nunca, jamás olvidéis que los derechos son vuestros, nunca dejar que os pisoteen, que ningún político venga a devolver o dar vuestros derechos, la dignidad es vuestra, nadie os la puede arrebatar, nadie os puede quitar lo que es vuestro, por tanto nadie os tiene que dar nada, porque la dignidad es propiedad vuestra. Y quien os roba eso, merece sufrir la más terrible revolución del pueblo.
Nunca perdáis vuestras raíces, no miréis tanto al norte. Luchar y trabajar para que vuestro pueblo continué avanzando. No os resignéis, sin renunciar a la dignidad, caminar para ser mujeres y hombres que pongan rumbo a la injusticia social.
Mantener ese tesoro, rico y repleto de valores, de coraje y esfuerzo. No perdáis la sonrisa. Y en la humildad alzar vuestro puño en armonía con la madre tierra, la que vuestro pueblo respeta. Por vuestra felicidad, alcemos los pueblos latinoamericanos, para erradicar la maldad.

Tinc un somni

Tinc un somni, de ser capaç de fer el que pocs poden fer. De deixar per un temps el que no hem permet ser lliure, de deixar lligams... i les pors.
Vull recordar quan era nen... però començava a fer-me conscient dels altres... de quan sentia ràbia, i no tenia cap entusiasme de formar part d’aquest sistema que fa als pobres més pobres i als rics més rics... Quan en el fons era un adolescent amb cor d’infant rebel. Quan era capaç de somriure amb el senzill gest de que creia en el triomf de la justícia i la humanitat.
El temps va endurir el meu cor, de cop ja no plorava, m’havia fet un home... sense adonar-me, la societat del consum i l’absurditat m’havia vençut... perquè poc a poc aquell infant que sentia el dolor dels altres va aprendre a canviar, cap al magnífic home, capaç d’actuar i de controlar les emocions. De fugir de la responsabilitat .
Avui soc la barreja de dos lluites, la lluita d’un infant que encara no és rendeix i que hem diu que haig de plorar, que haig de pensar en aquest avui, i oblidar al home adult que tot ho racionalitzà que tot ho controla i que tot és pel demà.
A cor obert vull fer front a la misèria, al dolor... tan sols amb fe, amb confiança puc ser capaç de creure que ho puc fer.
No puc tancar els ulls. No fer-me reso del que passa en el món... se que no podré fer gran cosa... però com a mínim tinc l’opció de compartir amb els altres una experiència de pobresa.
Ara es un moment de coherència i crec que és hora d’afrontar la vida amb coherència!
Potser aquest pas és senzill però hem fa por abandonar les persones que estimo, i el meu país... diuen que és poc temps.
La vida és un camí ple d’opcions, unes opcions plenes sempre de dubtes! Dubtes!