Hi ha dies que la vida és desperta amarga i profundament trista.
Son moments on intentar ser feliç, fa por.
Moments en els que un només li queda reconèixer que la vida és massa injusta amb les bones persones.
Hi ha moments absurds, idiotes, amb els quals un l’únic que te ganes és de plorar amargament, sense que tal desesperació s’acabi mai.
Tot és tant aspre.
Llàgrimes de tristor, perquè ja no podem abraçar al que estimem, llàgrimes per que no hi ha paraules de consol pels que estimem que han perdut tant, llàgrimes encadenades unes a les altres, plenes de ràbia i una immensa tristor.
Aquesta ha estat avui, la veritat més desoladora i la que ha fet massa fosc el dia radiant.
Tot continua, res s’atura, tot esta en moviment, però per tu la vida s’atura i no podem mirar en rere sense que haguem de plorar.
Ningú ens pot despertar d’aquest mal son, ningú ens pot dir que res d’això es veritat?
La vida és així? Avui ho sento però marxo a dormir, profundament enfadat i sense ganes de dir res més!
1 comentari:
Mosquis... No l'havia llegit. M'agradaria dir que no l'entenc, que no ho sento així, que no hi crec en aquests sentiments, que no existeixen. Però sí, hi són. Dies de merda que s'allargaran en el temps, però que cada moment que superes i ets capaç de recordar com somriure o de com fer somriure als que estimes... Ets una mica, tot just una mica només, però estas més aprop de tornar a veure el sol. A vegades la vida és una merda, però mentre tinguem forces, empenyarem als que més ho necessitin! Gràcies per les teves paraules!
Publica un comentari a l'entrada