Quan els recursos són escassos. Quan aquesta nova realitat econòmica. Cal que la societat es reestructuri.
Cal que fem un debat intens i profund on decidim que és allò que cal retallar.
Es evident que ja no podem gastar el mateix que abans.
Però cal que comencem a retallar?
En primer lloc hem de plantejar un escenari eficient i d’optimització. Això tant lògic i evident, no és així. Encara ja persones que malgrat ser treballadors i treballadores es pensen que son privilegiats que poden gaudir de certs privilegis.
La classe treballadora, hauria de ser un bloc unit i solidari. No hi ha classes de treballadors, tant sols hauria d’haver una unitat per la dignitat i la justícia pels treballadors.
Així que hauríem de combatre aquelles estructures d’organització del treball que al mateix temps que exploten al treballador, l’exclouen de les oportunitats de fer de la seva feina un lloc digne i just.
El funcionariat, pot esdevenir una estructura de comoditat i desmotivació, que malmet el diner públic.
Els empresaris, esta clar que estan al servei de generar beneficis, com hem va dir un bon empresari, ell no fa ètica, sinó diners.
Els poders públics moltes vegades atenen més als que tenen més riqueses, que no pas a sol ventar un futur millor per tots i totes.
El més senzill és reduir despeses com la sanitat, l’atenció social, l’educació... Tot allò que malgrat es tant necessari per les persones, són despeses de l’estat.
Es cert, demà amb les actuals retallades d’uns i altres, moriran més persones, generarem més fracàs escolar, augmentarà la delinqüència juvenil, generarem més despeses per presons, per més aturats... Acceptarem que el creixement de la pobresa sigui una realitat.
Acceptem doncs que el Sistema del Benestar Europeu generat per les grans famílies politiques han fracassat. En el fons ha fracassat el Capitalisme salvatge.
Sento que s’extingeix un model, que estem a temps de transformar en un sistema que permeti viure amb dignitat i llibertat, però també estem en un moment que si els governants no canvien el rumb ens abocarem al caos abocant la ciutadania a una lluita entre privilegiats i pobres.
Aferrar-nos a models existents es no ser responsables.
L’administració pública, ha de poder tornar a fomentar la nacionalització d’empreses que generin beneficis del propi consum. Exemples, telefonia, llum, gas, bancs, asseguradores...
Aquestes nacionalitzacions, permetrien que la riquesa es repartís entre la ciutadania.
Esta clar que la privatització, no ha millorat el servei i ni molt menys els preus.
Però la solució no passa per fer monopolis. Sinó que socialitzem certs sectors que poden generar beneficis al conjunt. I no permetem que certes persones es faixin milionaris amb els diners dels treballadors/es.
Plantar cara aquest empresaris que aprofiten per fer eres injustificats, ajudar als treballadors d’aquestes plantes a fer cooperatives i enderrocar aquest sistema deslocalitzat i salvatge, reorganitzant aquest sistema productiu i potenciar el repartiment del treball.
Necessitem líders, necessitem persones amb iniciativa social, emprenedors. No podem cometre errors del passat. Hem de potenciar gent amb talent, que te idees, que te iniciativa, aquest han de trobar els mitjans per realitzar els projectes que ajudin a innovar i generin salut, ocupació, educació, cultura, inclusió, participació.
El futur esta en potenciar la cultura de la pau, el diàleg, la diversitat. Invertir en això pot garantir el futur de la humanitat. El bel·licisme, el comerç d’armes, la violència, els conflictes armats, la investigació armamentística, els exercits ens aboquen a l’autodestrucció i al mal barat ament dels escassos recursos que tenim per fer una societat més equilibrada.
Haurem de variar el model energètic, si volem que el nostre planeta subsisteixi, ens haurem d’esforçar per reduir el consum, per minimitzar el consum de petroli, el consum energètic, caldrà apostar per les energies renovables i netes, però haurem de renunciar algunes coses, però que us asseguro que podrem ser igual o més feliços.
Eliminar l’energia nuclear haurà de ser un compromís i l’única manera de demanar perdo a les víctimes de Txernobil i Japó.
Haurem de generar noves ocupacions, però que no tinguin que estar relacionades amb la productivitat, més aviat amb la cultura, el coneixement, l’ investigació, la mediació.
La tecnologia ens pot permetre la millor dignitat de les persones.
I amb totes aquestes macro propostes, res serà fàcil i els problemes continuaran existint, els poderosos podran continuar sent rics, però els treballadors podrem estar convençuts que ja no tot estarà a les seves mans.
Caldrà apostar per fomentar l’associacionisme, la cooperació internacional, l’educació en el lleure i la participació activa de la ciutadania. Un model on els barris, les escales, siguin estructures amb capacitat per generar politiques actives.
Transformació o indignitat i misèria per la meitat de la ciutadania.
4 comentaris:
Sergi!
Com sempre, jo fent de corcó ;P
Mira, entenc el fons del que dius. Crec, de tota manera, que certes formes de presentar el dilema empresaris treballadors comporta un to d'enfrontament poc coherent amb el discurs de la no violència.
Les empreses estan per fer diners. Això és veritat. Però això no implica tractar els treballadors amb un fuet. A més, si s'assenyala als empresaris com a dolents quan fan ERO's, per què no se'ls fa una festa quan generen llocs de feina? Un empresari, quan contracta és que vol explotar un treballador. Quan despedeix és que no té escròpols.
Telefonica, quan eren públiques no generaven beneficis. Ull amb això per què Telefónica costava molts diners. L'estat no sap (ni crec que mai n'aprengui) ser òptim.
La clau radica en que els empresaris han de tenir consciència social. Aquesta, malgrat creguis que no, és una batalla que s'està guanyant. Però per altra banda, cal que la gent no vegi l'empresari com el dolent de la peli. Jo crec que en això també hem millorat.
Treballadors i empresaris es necessiten! Necessitem rics que inverteixin en els nous projectes i gent amb molta formació per tirar-los endevant. I hem d'entendre que hi ha empreses que no necessiten (i per tant no busquen) treballadors estables. N'hi ha que sí! I el que és òptim és que el treballador demostri que serveix per aquestes segones empreses.
Hem de millorar (i molt) l'ascensor social. Però cal que no ens equivoquem. La clau està en la igualtat d'oportunitats i no en la igualtat de resultats. Son dues coses diferents! Fins i tot Marx deia que no podia guanyar el mateix tothom. Si no premiem el que estudia o el que produeix més, per què nassos ho hauria de fer algú?
I cal entendre que ara mateix, ens agradi o no, toca retallar. I toca fer-ho allà on l'administració es gasta els calers. Deixem d'ajudar empreses a les quals les enviem el missatge de que si ho fan malament no passa res per què les salvarem (bancs) i acavem amb els abusos de la gent (el copagament no és cap barbaritat si es fa bé i els funcionaris haurien de poder anar al carrer. La gent normal és guanya el lloc de feina cada dia i no fent un examen una vegada a la vida).
Una abraçada crack! Som-hi!
Hola Alberto,
El millor que et pot passar sempre, es tenir gent critica! Així que t'agraeixo sempre els teus comentaris.
No estic contra els empresaris en general i les meves propostes no van per exterminar-los.
En tots els casos parlo de grans empresaris, en cap cas poso al sac a comerciant i PIMES.
Si agafem el IBEX 35 crec que un terç tenen responsabilitat social.
I jo que treballo al món social, et confirmo que hi ha molt bona gent al món de l'empresa amb moltes ganes de fer solidaritat.
En cap cas jo plantejo un escenari comunista de l'estat.
Jo i ningú podem acabar amb els que es mouen per l'afany de riquesa, però podem fomentar una societat que es mogui molt més per altres criteris.
Un exemple interessant es Triodos Bank. Vaig anar a visitar-los amb l'objectiu de treure algun ajut social i hem van dir nosaltres som un banc i no una ONG.
A banda de patrocinis l'únic que fan es invertir en projectes ètics i transparents. Diuen que actualment es una banca sostenible gràcies a tots els projectes de cooperació, d'inclusió, ecològics són capaços de retornar els préstecs amb els interessos pertinents.
A banda d’això jo no cometo cap incoherència amb el meu discurs. La Pau, el no bel•licisme exigeix posar de manifest, que hi ha empreses com ara Samsung que tenen molt a veure amb el conflicte del CONGO, empreses que vulneren el drets humans i que potencien les màquiles i aquí consumim alegrement.
Ho sento Alberto, però no canviaràs d’opinió d’ENDESA, Telefónica, Banco Santander entre moltes més que ara no cal que expliqui les grans atrocitats que fan en nom d’aquest legitima aposta pel desenvolupament econòmic...
Lo de la nacionalització... lo de cobrar més... fixat que he criticat el funcionariat i que he dit que hem d’incentivar les persones amb iniciativa i emprenedors...
He parlat de formules com les cooperatives. I crec que la deslocalització empresarial es tota una tirania en molts casos.
Crec que el liberalisme esta exhaurit, crec que el rumb d’occident ens esta conduint a un món en conflicte bèl•lic i ho sento, hi ha masses complicitats entre el poder públic i el poder econòmic.
Nacionalitzar, no es igual a fomentar el funcionariat, un cas local, el Vapor Llonch es una empresa que ha fomentat l’ajuntament i crec que es prou eficient.
Segons tu, millor que privatitzem tot... l’educació, la sanitat, els serveis socials...?
Moltes gràcies per les teves aportacions
Sergi!
Perdona que trigui a contestar.
És tan evident que hi ha empreses que, quan es fa alguna cosa malament al seu entorn miren cap a un altre costat... Això no té discussió. Aquestes empreses de les que parles tenen uns punts foscos que cal no oblidar. Tens raó en això.
No només això. Fa molt poquet vaig fer uns posts al meu blog criticant aquestes empreses (clar que també criticava als altres en una sèrie de 4 posts)
http://albertolacasa.es/la-cultura-de-las-subvencion-derecha/
El que jo deia al comentari és una altra cosa: Telefónica pública perdia diners. I estic segur que, si tornés a ser pública, tornaria a costar-nos diners. Prefereixo que sigui privada.
Això vol dir que totes les empreses públiques han de ser privades? No pas! L'Estat ha de posar la ma allà on el mercat no arriba per si sol. I n'hi ha molts casos. Però mai ha de ficar-se en un sector perquè amb això podrà guanyar diners. Més que res perquè no els guanyarà perquè no en sap.
Respecte les deslocalitzacions crec que les coses no es miren des d'una perspectiva adequada. És perfectament lícit que una empresa deslocalitzi encara que (ho diré) aquí guanyi diners. Tant lícit com que un treballador deixi una empresa per a marxar a una altra perquè li donen més diners. O a un altre país.
El meu post ho dic: la sol.lució no passa (i no passarà mai) per obligar a les empreses a mantenir els llocs de feina. Passa necessàriament perquè el treballador es faci imprescindible. Fins i tot, països més evolucionats que el nostre parlen molt del concepte personal brand ("marca personal") que va en aquesta direcció.
És possible, com a treballador, fer-se imprescindible. I només hi ha un camí per assolir això: formació i voluntat de crèixer professionalment.
Sincerament, això de que el liberalisme està esgotat crec que expressa més un desitg que una realitat. És cert que ara passarem una època de més regulació, de polítiques més d'esquerres si vols dir-li així. I segurament és necessari establir unes millors regles del joc (tot i que jo temo la interpretació que se'n faci d'això). Però dubto que el model canvïi significativament. (Dit això, no estic molt en contra que estiguem vivint en una societat liberal, però aquest és un altre tema).
Obviament, l'última frase hauria de ser:
"(Dit això, no estic molt d'acord que estiguem vivint en una societat liberal, però aquest és un altre tema). "
Publica un comentari a l'entrada