Per molt anys de democràcia, per molts anys de viure millor que ahir, per molts anys de lluita col·lectiva, un sempre te la pressió de mesurar les seves paraules i tenir un llenguatge més còmode.Però es trist, veure com les persones amb responsabilitats, són esclaus de la seva llibertat d’expressió de les seves opinions personals.
Totes les coaccions, son autocensura per la pròpia condició personal o col·lectiva.
Quan m’avergonyeixo de la classe política, ho faig amb la raó de la justícia social i no de la critica fàcil.
Aquest llegat que tenim avui, es el desencís d’una societat sense un rumb més humà.
Quan una societat permet que hi hagi indignitat i luxúria, el baròmetre ens diu que estem malalts.
Ho sento, però no tinc paraules còmodes pels banquers, per les multinacionals, pels politics, per l’església arcaica, per algunes institucions.
Només tinc paraules d’indignació i condemna.
M’avergonyeix la gent que no practica l’autocrítica i tot el que fan, ho fan bé.
Que saben justificar les coses més absurdes, que poden justificar crims. Hi ha gent que per justificar la comoditat, banalitza la guerra, les retallades en educació, les despeses institucionals, els ajuts públics a la banca.
Hi ha gent que riu les gràcies aquests politics tant amables i cordials.
Pocs politics quan m’he mostrat crític, m’han donat les gràcies per les meves aportacions. Però si que he vist a molts llepaculs oblidar l’esperit transformador a canvi del beneplàcit.
Per què crido?
Crido, perquè s’ha de cridar, perquè s’ha de dir! Perquè no podem continuar construint una ciutadania silenciada i acollonida!
No tinc més que paraules justes per dir que prou de fer que els invisibles estiguin en el anonimat.
Hipocresia és per la gent esclava de les coses terrenals.
Així que practica el llenguatge incòmode pels delincuents legals i amparats per la llei i la democracia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada