Se que la coherència es un repte difícil. Però cada dia estic més convençut que la gent que s’allunya de la gent més humil, és la gent que s’evadeix de la realitat i s’acomoda del poder.
A la nostra societat existeixen dos classes extremes, els invisibles i els intocables.
Els invisibles, ja sabeu, els que ens molesten, els que ens roben, els que ens treuen la feina, els que viuen sense treballar, els que en el fons ningú coneix però tothom sap històries.
Els intocables, són aquells que quan els critiques per la seva posició social i econòmica, el defensen dient “s’ho ha currat” es molt fàcil criticar als politics i empresaris però gràcies a ells mengem.
Els intocables, gent ambiciosa, capaç de justificar la injustícia amb bones paraules, el que es pensa que ho pot comprar tot, a l’obrer, al votant...
Els invisibles, son aquells que si ens adonéssim de que i son, ens suposarien una gran molèstia, els exclosos, els tarats, els inadaptats, els criminals de necessitat, els que fan els fraus per despistar els autèntics lladres.
I entre aquesta dues classes extremes hi ha els que viuen amb un benestar confortable, els que van sempre justos però se’n surten, els que donen la cara pels altres, els que no arriben a final de mes però mal viuen, els que intenten ajudar als altres, els que viuen aliens a l’altre, els que no veuen més enllà, els que tenen por, els que s’ho miren tot amb innocència, els anti sistema, els acomodats...
Molta gent... però els invisibles existeixen i us asseguro que el seu sofriment es extrem... Ho sento en aquesta nit negra, no trobo cap motiu, per no condemnar als intocables.
Ja no hi ha justificació pels que més tenen. Ja no hi ha excuses per justificar que cada dia morin 60.000 persones de fam.
Arribat l’hora d’anomenar criminals als que miren a un altre lloc.
Banquers, politics, mitjans de comunicació, empresaris... cal tractar-los com el que són, criminals comuns, que justifiquen la injustícia, la indignitat, la fam...
Crec en la pau i en la no violència, no podem ser tant limitats a caure en els paranys de gent tant limitada e infeliç. Així que haurem de lluitar sense fusells, sense violencia, però amb perseverancia i sense temor-
Us crido a sentir-vos afortunats de no ser part d’aquestes rates de claveguera, repletes d’ansietat i on l’abundant riquesa, és la seva absoluta pobresa humana.
No poso tothom al mateix sac, de tot hi ha de bona pasta, però ja massa perversió i em de parlar clars, i dir clarament el que esta passant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada