Et convido a viure!

La vida és un instant, i mai sabem quan dura per nosaltres i les persones que estimem.  La mort sempre és un turment que pica com una gran desolació.

Però m’entres habita aquesta por en el nostre interior, no deixem de fer la nostra vida, un instant replet de foscor, rancúnia, odi, enveja...

Crec que la vida ha ser una oportunitat per intentar ser feliç, també ha de ser un moment de compromís amb els altres, perquè és aquest l’únic sentit a la nostra existència, sempre penso que ja persones que viuen per sempre, senzillament perquè han estat capaces d’estimar els altres.

Em pregunto que queda del poder, la corrupció, la manipulació, la mentida i la maldat. Crec que l’únic que queda és la vergonya i el dolor.

Així que vull viure el màxim del temps amb la llum que et brinda la vida, cultivant la riquesa espiritual de ser feliç amb les coses més senzilles que t’ofereix.

Quan naixem ja ens comencen a projectar a ser persones de futur, els estudis, el treball, la competitivitat, la família.

Ara que soc una mica menys jove, m’adono que aquesta societat espatllada, es tant sols una falsedat supèrflua.

Seria més important que algú m’hagués explicat que la vida es una aventura  agredolça.

Agre: on un ha d’aprendre que la vida hi ha sofriments amargs, amors impossibles que entristeixen l’ànima, malalties incurables que et roben la vitalitat, pèrdues de persones que pensàvem que sempre estarien al nostre costat, amistats que un dia tant sols son records, dies on t’envaeix la soledat, dies grisos i finalment hi ha un dia que ja no despertes mai més i que la teva vida acaba.

Però a pesar d’aquestes coses, les coses dolces com aquell retrobament, aquell dia on vas passar les hores sota la immensitat de les estrelles, aquell cim, aquella tarda de sol, lluny de l’estudi, aquell primer petó, aquell somriure, la cançó que aixeca l’ànim,  aquell amic que t’aixeca quan caus, el plaer d’un llibre, aquella festa...

Cada dia observo multitud d’infeliços que mal viuen esclaus de les seves pertinences materials, de les ambicions de poder, en l’ambició pels diners. Persones frustrades per no tenir tot això, persones submergides en la pena i la por. Porucs que temen la mort, però en canvi son docents universitaris incapaços de viure cada moment com una experiència única.

I es que de que serveix l’escola si n o t’ensenya a viure amb totes les conseqüències d’estar viu.

La vida és un misteri, hi ha qui viu per intentar esbrinar aquest enigma, en canvi, és millor viure la plenitud del misteri.