Parlant d'educació

Van existir èpoques passades que els governants i els poderosos temien més a un poble amb accés a l’educació que un poble amb armes. Així s’intentava que els més humils fossin ignorants i analfabets.

Un guerriller revolucionari un dia va dir als seus camarades “Un poble que no sap llegir i escriure, és un poble fàcil d’enganyar”.

La història sempre ens demostra que l’esforç de moltes persones han fet transformar el món.

Però l’enginy dels poderosos mai te límit, fins quan el poble creu que ja ho te tot, ja es tard per obrir els ulls.

A la meva manera de veure la societat continua atrofiada. Tantes revoltes, tanta sang, tant martiri, per fer que l’educació fos universal, que les nenes també poguessin accedir a l’escola. Però no és veritat, l’educació ja no es cap arma, ja no és un turment pels que dominen el món.

No serà que aquesta educació és una mica un embolcall? Una crida a la submissió institucional i perquè no dir-lo una eina més de control.

L’educació és més que coneixement, és més que qualificacions. Però immergits en un món competitiu, l’escola primer fa ofrena aquest món, esclavitzant als seus alumnes aquest sistema i desprès  per una culpabilitat comença a impartir cooperació envers la combativitat, deixant indefensos aquest alumnes davant d’una societat sense escrúpols.

Un sistema educatiu formal sense brugolà, sense consens, on molts miren per la seva condició i el seu interès.  Banderes que defensen l’escola pública i altres la concertada, m’entres infants que s’eduquen en mig de discursos de rancúnia i de hostilitat. Banderes absurdes, agafades per politics i mestres nostàlgics de les velles batalles. M’entres discutim temes del passat, tenim al davant una societat complexa, repleta de nous reptes , que no donem resposta, ni equitat.

L’educació hauria ser el punt de partida, on les persones, expressem la necessitat d’aprendre els uns dels altres,  on els educadors no son temorosos, més aviat veuen l’oportunitat de transmetre ensenyança en les inquietuds dels educands.

Però la societat no s’ha adonat que l’educació ha de ser lliure. No podem pretendre crear un model únic i dogmàtic.

Calen models educatius que permetin desenvolupar ciutadans capaços de despertar les seves qualitats i motivacions, que aprenguin a viure amb felicitat i això implica parlar de la vida, en totes les dimensions de la persona.

Encara a la nostra societat creu que uns poden imposar la religió o pel contrari fomentar la no existència de Déu, doncs son en aquesta  mena d’exemples on es posa de manifest que ja persones que es pensen que l’escola és un motlle per crear ciutadans a la seva semblança.

Cal parlar clar no es legítim l’educació vista com un negoci lucratiu, però tampoc podem permetre que l’educació ens trobem amb algun que altre funcionari de l’educació acomodat, indiferent, incompetent.

L’educació ha de ser un pilar,  al servei i vocació dels infants, que projecti una societat justa i solidaria, sobretot una educació capaç de transformar la societat i ser un autèntic entramat social, que renegui dels prejudicis i que sigui capaç de tenir iniciativa social e innovació.