Ja fa anys, que vaig decidir trencar amb la hipocresia. Quan parlo de l’Església Catòlica Apostòlica, Romana i Santa, m’agrada afegir, Puta, i demano disculpes a les putes perquè aquestes no és mereixen aquesta grollera comparació, les putes tenen més dignitat.
No puc negar la meva relació estreta amb aquesta institució, casi tota la meva infància la vaig passar a un escola cristiana, de jove em vaig introduir en un esplai i un casal cristià, treballo en una entitat cristiana, formo part d’una junta directiva d’una de les institucions juvenils cristiana més nombroses de Catalunya i és més crec en aquestes institucions i en les seves persones.
Aquesta és la meva gran paradoxa. La veritat, he trobat valors vàlids per mi i la societat. He trobat persones justes, que m’han ensenyat a pensar i expressar sense por. I no puc negar que el compromís social i de justícia que trobo en aquestes institucions.
Tinc molts amics i persones que són capellans a les quals admiro i son persones exemplars, autèntics exemples de l’evangeli i d’humanitat.
En canvi, totes aquestes coses bones i moltes altres, no justifiquen la vergonyosa institució.
Una institució conservadora, arcaica, corrupta, retrograda, moralista, ostentosa, poderosa, privilegiada, excloent, jeràrquica i censuradora. I és aquesta la part de l’església amb més pes i poder.
Una església que vol fer creure que certes lleis humanes són divines.
Em direu: “ per què continues vinculat?” Doncs perquè cada dia que passa estic més convençut que aquesta església ha de canviar, ha de transformar-se al servei de poble, ha d’obrir-se al món i canviar la seva doctrina. Perquè necessitem una església que sigui útil per la societat plural i diversa. Aquesta església ha de renunciar a certs privilegis i reviure una revolució del poble que en forma part.
Ser exemple d’austeritat i senzillesa, sense patrimoni, sense estat, sense diners públics per la seva manutenció.
3 comentaris:
Baudelaire va deixar escrit que el perill més gran del diable és fer-nos creure que no existeix. Es va quedar curt: el perill més gran del diable és fer-nos creure que parla en nom de Déu.
Fa 2000 anys que les bones persones ho estan intentant i mai ningú no ha reeixit. No és més fàcil acceptar que AQUESTA no és la veritable Església de Crist?
che Sergi, como sabés, no creo en los cambios o almenos en los cambios importantes, los que implican al conjunto de la sociedad, y en el caso que planteas, no creo en que la Iglesia pueda cambiar (no se porque la escribo en mayúscula, debe ser impronta genética de mi breve paso por la fe)
Creo que hay cosas que no se pueden cambiar, tienen que ser así, en el escenario donde figuran. Hay cosas que no se pueden cambiar, pero... si se puede acabar con ellas...
Chao, chao
Sencillament, no! No deixarem en mans d'aquesta colla d'anarguments el poder i que si les coses no poden canviar. Han de canviar!
No es una pregunta, ni un desig, és la realitat!
Publica un comentari a l'entrada