Petites memòries del Marroc.

Avui rellegint el meu diari de viatge, he recordat els dies que vaig viure a un dels campaments escoltes que vaig participar al Marroc. Es tractava que monitors i monitores de Catalunya participessin en uns campaments de 15 dies al Marroc organitzat per associacions i persones del Marroc. Per poder intercanviar les experiències del lleure educatiu a Catalunya amb les del Marroc.

Vaig tenir la sort de poder ser escollit i l’experiència va ser genial. Esta clar que les maneres de fer eren diferents, i la comunicació amb els infants i els monitors era molt complicada, per sort  l’esforç increïble d’aquella gent per fer-se entendre i una molt bona companya que ens traduïa moltes coses.

Jo vaig decidir no jutjar la seva manera de fer, no hagués estat just. El que vaig intentar és trobar admiració d’aquell compromís d’aquells joves d’entre 16 i 30 anys que s’estaven tot un mes fent aquell voluntariat al servei d’uns infants que en la seva majoria eren nens i nenes en situacions desfavorides. Tenint en compte que és un país on la majoria de la població pateix pobresa.

Hi havia maneres de fer que provocaven cert desig de dir, no, no! Així no sisplau! Però allò és el Marroc, un país on l’atur és una de les opcions més possibles quan ets jove, un país on hi ha un rei, que si el critiques et posen a la presó dos anys. On si dos joves és fan un petó públicament, poden ser arrestats per la policia i truquen a les famílies.

I arribo a la religió, l’Islam. La veritat és que aquells joves i infants mai havien tingut contacte amb joves d’europa, almenys no tant directe, i es clar no sempre tenen una bona impresió.

Coses curioses, allà on la gent intenta posar odi, barreres, posar prejudicis els uns dels altres, t’adones  que són mesures absurdes quan persones amb bona voluntat es troben.

L’únic que ús puc dir, és que m’admiro del respecte que van tenir de quan alguna monitora anava a jugar als jocs de platja i es posava amb biquini, cap fonamentalista que poses al crit al cel, és més segur que més d’un se li va alegrar la vista. Però elles les que és posaven a l’aigua vestides tampoc van mostrar cap mena de rebuig.

Em reitero allò del que el poder vol dividir, vol controlar, vol inculcar, és nul quan dos persones pugen al cim, i mantenen una conversa, els dos s’escolten i miren d’aprendre l’un de l’altre.

El tercer dia, jugant a bolei, el Mohamed un monitor d’uns 27 anys es va fer mal al peu, els altres reien de les seves queixes,  jo amb una altre companya vam anar a buscar a uns 20 metres,  gel d’una dona que venia refrescos, vam aconseguir gel i li vam oferir. Ell va dir en àrab, a mi m’havien dit que els cristians sou males persones, però ara he vist que no, que ús heu preocupat per mi m’entres els meus companys passaven de mi.

Aquella gent li obsessionava molt el tema de la religió, volien saber que opinàvem d’Ala i l’Islam, si érem cristians, que opinàvem del Bush, per sort amb això últim coincidíem bastant.

Però em vaig adonar que més enllà d’això existeixen persones, prou intel·ligents com per no adonar-se de les mentides que hi ha al voltant, i que si més no l’amistat que ens unia aquells dies feia que les nostres diferencies culturals no fossin un mur.

Suposo que podria haver explicat tots els murs que em vaig trobar, però prefereixo quedar-me amb aquesta espurna de llum a un país on la llibertat és sinònim de delinqüència.

Es d’aquesta experiència on entenc millor molts dels problemes de la immigració del Marroc aquí a casa nostra, i que estic convençut que del diàleg i el respecte rau la solució per una rica convivència.

Jo soc dels afortunats que va passar 18 dies al Marroc, sense comprendre ni una sola paraula, però el que si vaig entendre és l’acollida, els somriure, les abraçades, el ball, la festa, el joc i el dialeg, son la clau.