Quan arribo al meu límit, quan ja estic fart, quan la vida em creua amb el més estúpid, quan t’adones que la vida esta repleta de mort, quan ja tens ganes de tirar la tovallola i deixar-te endur per la malaltia mental, i ser un depressiu més en aquesta societat. Una bona conversa, més aviat un diàleg sincer, m’ha provocat un somriure, i aquest somriure m’ha engrescat a sentir-me feliç i que a la vida hi ha coses molt bones, que no vull deixar escapar i que tinc ganes d’aferrar-me aquestes coses petites que no tenen preu.
Quan un creix de lo bo i lo dolent, quan un camina sense por, quan un aprèn de l’altre, quan fas opció per fer servei i ser motor de la vida, pots trobar autentica energia.
Admiro a persones que a pesar de les adversitats demostren que amb la seva vàlua, la seva fe i convicció, la seva raó justa, el seu cor pur, son capaces de fer de la seva vida quelcom especial pels altres.
Em ve el cas d’aquest dies de Aminatu Haidar, la dona que amb la seva força humana, ha posat en evidencia a dos estats, Marroc i Espanya. Aquestes persones demostren que per molt que les adversitats juguin en contra, elles son tant fortes espiritualment que son capaces de vèncer les adversitats e injustícies.
Ella, torna a ser una espurna de llum pel món, i és que malgrat tot, aquest món encara hi ha esperança, no parlo del premi Nobel d’aquest any, d’un home que quan parla de pau, justifica la guerra, parlo dels que saben trobar alternatives i tenen coratge.
Es perquè encara avui, m’aferro aquestes petites coses, aquest gestos, que m’animen i em diuen que tots estem cridats a ser canvi en el món, no cal que esperem, nosaltres podem fer molt.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada