Dret a decidir.

Crec que els pobles tenen dret a l’autodeterminació i decidir el seu rumb. Crec que és just que els territoris marquin el seu destí.

Tot hauria de ser possible si la voluntat és fer un món més just i solidari.

Però una exigència d’un poble és que aquest rumb sigui marcat per una identitat, per un sentiment, per una coherència d’un col·lectiu que vol establir un nou model de país.

Em preocupa que darrera d’aquest creixent independentisme, senzillament hi hagi l’afany de millorar econòmicament a nivell individual i que lluny quedi l’afany de la cohesió social de tots i totes les ciutadanes.

Sobretot em preocupa que en aquest model sigui sobre la base d’un poder perpetuat del partidisme català i espanyol.

Si dic sí. Vull una Catalunya independent, vull dir-ho amb totes les conseqüències i sense por. Sense mentides i promeses.

No necessito saber que serem la 7 economia mundial, ni que serem un estat dins la unió europea. L’únic que necessito saber, que el poble serà sobirà per ser una terra lliure i no esclava  de les finances i del marc internacional. Que serà el poble que decidirà on volem anar. No necessitem saber si serem més rics o pobres, perquè com a poble farem el nostre pla de ruta per tirar endavant.

Tampoc necessitem politics que repliquin a les forces bèl·liques,  perquè el camí de la pau és la gran força. Per tant res d’exèrcit català, ni convenis amb cap país per la defensa.

I si finalment el nostre país comences a caminar sense l’estat espanyol, crec que seria necessari ser un poble solidari amb els països en vies de desenvolupament.

La cohesió social i acabar amb les bosses de la pobresa, crec que és l’únic indicador per la felicitat d’un poble on el repartiment de la riquesa sigui just.  
I el repte més difícil la pertinença de tots els pensaments i identitats. Inclosa els que es sentiran espanyols.

Tot és possible

Quan les coses van maldades o no ens sentim del tot bé, podem intentar canviar aquelles coses que no estan funcionant.

Un escenari global de crisis, pot ser una oportunitat.

En primer lloc, cal creure’ns que som especials, que tenim quelcom que ens fa únics. 

Quan ho hem perdut tot, potser no tenim res a perdre i si et queda encara molt per perdre potser et queden moltes coses per guanyar.

Primer haurem de posar rumb a la nostra felicitat.

Ser realistes, saber que és allò que podem i que no podem. Aprofitar per saber que necessitem, quines coses son bàsiques.

Trobar la força i la motivació per tirar endavant, il·lusionat per les coses que fas i esforçat a fer-ho bé.

Posat fites i arriba fins a elles, no et rendeixis i no deixis que la contaminació et permeti fracassar.

Creu en tu mateix, sense que necessitis el reconeixement dels altres. Sigues valent i arriscat.

No et lliguis i vola on sigui, perquè hi ha un lloc per tu!

Escolta als altres, fins i tot respecta als que son arrogants i et miren per sobre l’espatlla, aquest finalment son els més vulnerables perquè els pot l’ego i valora el talent dels altres, admira’ls perquè és un regal trobar gent amb idees i empenta.

Tingues una vocació, sigui la que sigui i converteix-la en un motor.

Aferrat a les coses que et permeten viure encara que siguin senzilles, recorda que la felicitat es troba en els sentiments, en el cor...

Centra llavors els esforços en aquest objectiu, fes possible viure a partir de les coses que moltes vegades no tenen preu.

Impostos?

Pujada general d’impostos en concret l’IVA, una altre contradicció dels governs que cada dia deixen veure millor a qui serveixen i no ens enganyem, aquesta és la democràcia que tenim, aquest és el món que em volgut i és el que tenim.

Jo no entenc massa d’economia, ni de matemàtiques, però m’atreveixo a fer la meva explicació.

M’imagino que hi ha en el món 100 monedes d’or, i existeixen 50 persones. 3 persones tenen 40 monedes d’or i 7 persones tenen 30 monedes d’or,  10 persones tenen 20 monedes d’or i 30 persones tenen 10 monedes d’or.

El senyors Mercadona, Corte Inglés, Zara, Santander... Evadeixen impostos posant els diners en paradisos fiscals i mil favors de la classe política, obtenen diners de les classes populars...

És que cobren impostos sobre las 30 monedes d’or i no les 70 que acumulen una petita minoria.

Aquest acumulen beneficis que es cert retornen al treballador, però aquest pateix retallades i pujada d’impostos,  com som més pobres, tenim pitjors prestacions públiques.

La classe mitja s’anivella a les classes més populars i la pobresa cada dia és més extrema. Però continua havent 100 monedes d’or que les continuen tenint una minoria.

En un món globalitzat el neocapitalisme ha guanyat la partida...

Ha sigut hàbil, pervers, estratega, no ha tingut humanisme i ha encantat a milions de persones...

Res ens queda, potser podem saltar a temps d’aquest vaixell, escapem d’aquest abisme que no l’importa el sofriment de tantes persones.

Gent que dorm al carrer, persones sense drets, persones sense esperança.

Aquesta és la democràcia d’un sistema pervers que et fa sentir lliure, però que controla totes les variants.

Paraules pels esquitxaires!

Una manera d’entendre les coses és el servei als altres... Se que les motivacions personals de cada un per passar l’estiu amb la canalla son diverses...

Colònies i casals, son un temps privilegiat per l’educació però és una oportunitat quan fem d’aquest una oportunitat pels que menys oportunitats tindran el dia de dema.

No us puc dir, si dema podrem frenar aquest espiral d’injustícia estructural que genera la nostra societat emmarcada per les desigualtats que generen els que més tenen. Per cada ric és condemna a milers de persones a la pobresa.

Tampoc se dir-vos si dema l’Omar, el Lluis, la Maria o el Oscar, tindran les oportunitats per esdevenir persones felices. Però el que se i estic convençut que aquest estiu, han agut 263 somriures plens d’il·lusions i somnis, perquè senzillament uns joves com vosaltres heu estat disposats a donar totes les energies per donar diversió, valors, educació, estimació i afecte.

I el ara mateix em serveix per felicitar-vos de la feina feta!

Els adults pensen sempre en el futur, en canvi els infants només pensem en l’ara mateix. Ara son feliços recordant las vivències, les amistats, aquell monitor/a que ha esdevingut un referent!

Mai sabran el nom del home més ric del món, ni la capital d’un exòtic país però mai oblidaran el vostre!

Si avui, aquest nens i nenes, adolescents han conegut el que és ser estimats, si han après que la diferencia és una riquesa i els heu calat, potser un dia aquest avui esdevindrà una espurna d’aire renovat per aquest món ple de coses absurdes i que no serveixen per res.

De vosaltres els voluntaris/es i els treballadors/es, em quedo amb la vostra voluntat de sumar i esforçar-vos per fer de la vostra feina una vocació i un temps per fer transformació social.

De debò que admiro la tasca feta per cada un i una de vosaltres sense cap excepció i segurament moltes de les decisions que assumeixo no son prou per reconèixer el que feu.

El que heu fet per aquest petits és admirable, espero que el record del seu somriure us continuí engrescant a fer la vostra tasca a l’esquitx o allà on us porti la vida.

Moltes gràcies i bon estiu.

Existeixen Oasis

Potser direu, que visc en una realitat infinitament allunyada de la realitat, però cada dia convisc amb situacions molt dures, realitats que entristeixen per la desesperació...

Però la meva sort son els infants, dels quals no sempre puc estar a la seva alçada, però ells malgrat tot, somriuen, juguen, corren, tenen il·lusió... tots ells tenen força per viure sense més... amb preocupacions diverses, de si m’he barallat amb aquest o soc amic de fulanito... si m’agrada aquest nen o nena... o la seva meravellosa baldufa que esta de moda i que jo se... que d’aquí una setmana caurà en l’oblit per uns “tazos” o algun nou invent d’aquest mercat del consum subtil.

La resiliència, la bombolla d’aquests infants a evadir-se dels problemes i estar simplement contents... Confien en que tot anirà bé, saben que aquest vespre tindran un sopar genial, fet per aquella mare que pateix tant per aconseguir aliments a la parròquia del barri i que cada dia pateix per posar un plat a taula pel seu estimat.

Els infants, saben que els ocells mengen i tenen aigua sempre... perquè ells no?

Jo visc en un Oasis, visc amb la confiança que ens en sortirem encara que la perversitat d’uns pocs vulguin amargar al dia a milions de persones.

Confio que tot anirà bé i em contamino d’aquesta innocència d’aquest petits que malgrat em posen cada dia contra les cordes amb el seu enginy per divertir-se encara que sigui a base de saltar-se les normes, em demostren que es pot ser feliç amb el simple desig de viure somiant i confiant que hi ha algú que els estima i que ells l’únic que han de fer es viure.

Potser m’equivoco... avui no et puc dir que podem fer un món millor... almenys avui, demà ja veurem. Però avui et convido que caminis en mig del desert, desolador, ple de dolor i de misèria. Caminem sense por, existeix un Oasis que porta el teu nom i allà podràs estar fins que trobem un lloc encara millor!  

No pensem fer res?

La sensació és que visc en un país sense rumb i en mans d’uns mercenaris que han perdut qualsevol mena d’humanisme.

Un món com el nostre em tolerat masses atrocitats... em permès que més enllà del món occidental, hi hagi milions de persones condemnades a morir de fam i de pobresa.

La classe mitja mirava cap al seu intocable estat del benestar, sense importar-nos que existeixen màquiles d’esclavitud humana al servei de produir mercaderies pel nord, o camperols sense terres treballant en monocultius de cafè, de sucre de canya... els postres d’europa. Quina absurditat, camperols que passen gana perquè terratinents imposen que produeixin cafè a uns preus d’explotació. Quan amb sentit comú i humà aquestes persones podrien cultivar en les terres alimentació bàsica per deixar de passar fam. Això li diem sobirania alimentaria.

Ens em adormit, en comptes de canviar el món, em continuat consumint, em caigut en el parany de l’ individualisme, ens em desentès del dolor dels altres.

Em permès que la política estigui controlada pel poder econòmic i sense adonar-nos em deixat en mans dels més rics que controlin els mitjans de comunicació, els partits polítics i sense que ens adonéssim han sigut capaços d’apropiar-se de la democràcia.

Ara som un poble en mans de mercenaris, en mans d’una dreta que sense complexos ha deixat l’ humanisme i treballa per protegir el seu clan.

En un món globalitzat, te molt a veure una cosa amb una altre, el desenvolupament de països emergents fa que tothom miri al model europeu en quan a l’estat del benestar i això és un mal de cap pels que controlen els mercats i aquí és on entra l’estratègia d’imbecils que volen destruir aquest miratge.

Però els europeus no podem continuar mirant al nostre melic! no podem deixar que els demagogs juguin amb les classes populars intentant fer veure que els immigrants son els culpables d’aquesta situació. Cal que mirem perquè els drets humans, la dignitat, l’estat del benestar, sigui per qualsevol ciutadà del món.

Perquè un poble, que permeti l’explotació en un altre país participa activament a la injustícia.

Aquesta guerra és mundial, dic guerra, perquè cada dia hi ha persones que decideixen que avui mori un milió de persones, perquè cada dia hi ha gent que decideix que l’educació, la sanitat i l’atenció socials és un privilegi. Estem en guerra i lamento molt dir-ho o lluitem, o les futures generacions estan condemnades a l’esclavitud d’un món pervers.

Cal globalitzar la lluita, cal que de nord a sud, ens convencem que som molts més que els que tenen el poder. Que ni les seves armes, ni els seus mitjans, ni el seu poder poden derrotar a la ciutadania mundial. Si volem, si ens hi posem, si lluitem, si no ens rendim i si decidim que podem, aquest món és del poble, perquè no te raó de ser un món en mans de tirans disfressats de demòcrates.    

S'ha de ser valent

Quan la por t’atrapa i no et deixa actuar, caus rendit, sense esperança de ser feliç.

Arriscar-se i ser valent a la vida! Aquesta és una actitud que sense ser temerari pot ser necessària per arribar allà on siguin els teus somnis.

Suposo que pots esperar, amb quietud! Esperar que et trobin, que algú altre faci la feina! Però si no som valents, podem ser oblidats, potser mai patirem, mai prendrem mal, però potser mai podrem atrapar aquella fita.

S’ha de ser valent! Vaig sentir! No se, si era un pensament gaire pensat, ni se si era massa profund... però vaig pensar que m’agradava aquella frase i penso que son temps per ser valents, per arriscar-nos! Per viure la vida almenys amb la suficient intensitat que ens permeti sentir-nos que aprofitem cada dia viscut.

Perquè de les adversitats, les desdites, les desgràcies, els mals dies... que podem fer? Això crec que amb fortuna o no, crec que es inevitable.

Però ser valent! Vol dir intentar viure amb confiança, pensar que les coses aniran bé i si les coses es torcen tindrem força per aixecar-nos.

M’agrada la idea!

Estic cansat de les noticies apocalíptiques, dels discursos de les pors, de les excuses, de mandra...

Cal esforç, cal mirar endavant i tenir força.

Perquè si vivim, només tenim un deure, somriure i cercar la felicitat.

S’ha de ser valent, m’agrada i m’agrada que t’agradi.