Crec que els pobles tenen dret a
l’autodeterminació i decidir el seu rumb. Crec que és just que els territoris
marquin el seu destí.
Tot hauria de ser possible si la
voluntat és fer un món més just i solidari.
Però una exigència d’un poble és que
aquest rumb sigui marcat per una identitat, per un sentiment, per una
coherència d’un col·lectiu que vol establir un nou model de país.
Em preocupa que darrera d’aquest
creixent independentisme, senzillament hi hagi l’afany de millorar
econòmicament a nivell individual i que lluny quedi l’afany de la cohesió
social de tots i totes les ciutadanes.
Sobretot em preocupa que en aquest
model sigui sobre la base d’un poder perpetuat del partidisme català i
espanyol.
Si dic sí. Vull una Catalunya
independent, vull dir-ho amb totes les conseqüències i sense por. Sense
mentides i promeses.
No necessito saber que serem la 7
economia mundial, ni que serem un estat dins la unió europea. L’únic que
necessito saber, que el poble serà sobirà per ser una terra lliure i no esclava
de les finances i del marc
internacional. Que serà el poble que decidirà on volem anar. No necessitem
saber si serem més rics o pobres, perquè com a poble farem el nostre pla de
ruta per tirar endavant.
Tampoc necessitem politics que
repliquin a les forces bèl·liques,
perquè el camí de la pau és la gran força. Per tant res d’exèrcit
català, ni convenis amb cap país per la defensa.
I si finalment el nostre país
comences a caminar sense l’estat espanyol, crec que seria necessari ser un
poble solidari amb els països en vies de desenvolupament.
La cohesió social i acabar amb les
bosses de la pobresa, crec que és l’únic indicador per la felicitat d’un poble
on el repartiment de la riquesa sigui just.
I el repte més difícil la pertinença de tots els pensaments i identitats. Inclosa els que es sentiran espanyols.
I el repte més difícil la pertinença de tots els pensaments i identitats. Inclosa els que es sentiran espanyols.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada