De gran vull ser Integrador Social

Un dia el món de l’esplai em va despertar la inquietud d’esdevenir educador. Podria haver triat ser mestre, educador social, pedagog, psicòleg.

Però em va motivar els estudis de Cicles Formatius de Grau Superior d’Integració Social.

Era una formació molt nova, tot i que la poca informació que vaig trobar i a una xerrada de promoció que vaig anar, no despertaven una gran expectativa com a sortida professional.

Vaig decidir fer aquesta formació, al IES Montserrat Roig de Terrassa.

Allà vaig tenir uns docents fantàstics, dels quals vaig absorbir i debatre tot el que vaig poder.

D’ells va sortir un Sergi, amb idees sobre que és això de l’exclusió, la vulnerabilitat i que vol dir treballar per l’ inclusió i l’ igualtat d’oportunitats.

Un cop vaig treure els estudis, tenia una maleta plena de coneixements i totes les ganes de tenir una oportunitat laboral.

El meu primer dia de feina, en una Fundació que treballa amb discapacitats.

Arribar aquell dia em va costar un procés de selecció llarg, degut a que el director no em veia amb sang freda per suportar certes situacions d’agressivitat. Però jo insistia en que si tenia coratge. Però aquell home que tenia tota la raó, va decidir no agafar-me, però al cap d’uns mesos es va quedar sense ningú perquè la gent dimitia d’aquella plaça d’educador.

Per fi! La meva oportunitat!

Era un pis residencial on vivien joves amb discapacitat intel·lectual i molts amb l’afegit de provenir d’un entorn des estructurat.

La benvinguda, va seguir el guio de terror que els meus caps em van descriure, insults, amenaces, cops, espentes, ganivets que t’amenaçaven amb matar-te...

Aquells joves projectaven tot allò que la societat havia donat a ells, tota la ràbia, tot el rebuig, tot el dolor, tota la marginació i crueltat. Ells ho reproduïen contra les persones que els acompanyàvem al dia a dia.

Els primers dies recordo acabar estampat per un noi contra el armari. Tot jo tremolava, tenia ganes de fugir, no dormia, volia plorar!

Vaig estar apunt de fer com els meus companys i companyes, dimitir al tercer dia! Però sabia que si marxava, jo fugiria d’un problema, però aquell problema era part de la meva responsabilitat i jo tenia un compromís. Comprenia als meus companys però sabia que havia de tenir vocació.

Vaig dir-me, soc Integrador Social, aquest es el meu ofici i aquesta es la gent que he de servir.

La por va marxar, em vaig equivocar en ocasions, però vaig començar a sentir-me professional i ha veure que aquelles persones amb dret a la dignitat, cada cop teníem una millor relació amb mí.

Recordo com un dels nois que em volia matar, em va abraçar amb llàgrimes el dia que vaig marxar d’aquella feina.

Actualment treballo amb infància, a més de fer d'educador, dedico més temps a la direcció i gestió d’una petita entitat on mirem de fer projectes per millorar la qualitat de vida dels infants i joves. Reconec que aquesta feina es una bona part de la meva vida.

No diré que el meu ofici es el millor del món, però a mi m’ajuda a prendre sentit i fer alguna cosa que aporta quelcom útil a les persones.

En tot cas, el que m’agrada d’aquest ofici, és l’entusiasme per voler ser útil a la societat i no per convertir-me esclau del capital.

I si escric dels Integradors i sobretot de les Integradores és perquè és col·lectiu encara massa invisible, que fa una tasca impressionant i imprescindible, al peu del canyo,  tinc companys i companyes que participen en projectes i tasques dignes d’admirar i que moltes vegades ningú valora. Totes elles son persones que volen fer transformació social.