Les fites personals sempre estan per davant dels interessos col·lectius, dit d’una altre manera, la majoria de persones som tant egocèntriques que pensem que quan les decisions no són a favor nostra van en contra nostra.
Jo pensava que l’educació t’eduquen per afrontar-te a la vida i sobreviure. Però m’he adonat que hi ha masses interferències perquè les persones es desenvolupin amb un esperit autocrític.
La vida ha estat generosa amb mi, perquè a l’escola mai vaig brillar per les meves bones notes, al contrari, tot hem costava molt, els diners que els meus pares van invertir en l’escola concertada no van donar els seus fruïts, aviat hem van posar a grups de reforç, suposo que hem vaig acostumar al constant fracàs, a envoltar-me de companys que com jo que no brillaven pels bons resultats. Jo recordo l’angoixa de suspendre moltes assignatures. Però el meu entorn es va acostumar al meu fracàs i en poc temps vaig passar a ser un alumne sense motivació i amb gens d’estímul per superar-me a mi mateix.
Gràcies això vaig desenvolupar, alguna cosa extraordinària, la meva capacitat a resistir la frustració i continuar.
Aquest frau educatiu, que vaig patir, m’ajuda al meu present. Passar de l’autoestima baixa a alta, et dona la capacitat de mirar-te la vida amb una perspectiva privilegiada.
Al contrari observo persones amb moltes ambicions a la vida, sense gaires capacitats per assolir aquestes ambicions.
Persones que esperen coses desproporcionades, que constantment es frustren. El pitjor d’això es quan aquestes persones posen el seu jo per davant dels “altres”, amb tanta poca humilitat per dir aquell altre farà les coses millor que jo.
He fracassat tantes vegades en la meva vida, m’he acostumat tant que tothom és millor que jo, que he après a triomfar en la vida, a la meva manera. El triomf? Ser una mica feliç amb la meva vida, ser on vull ser i viure el present com un autèntic repte que val la pena.
Ser fort es necessari, perquè sempre ens hem de creuar amb persones amb un ego gegant, que no toleren la frustració, la critica i aquestes persones poc els importa el teu esforç, el que t’ha costat arribar fins aquí, el que has suat, el que t’ha costat Déu i ajuda. Perquè malgrat el poc esforç, el poc coneixement d’un mateix, poc els importa, perquè ells són sempre millor que ningú!
A ells els i dedico la paraula esforç i superació per fer de la teva vida quelcom amb sentit.
2 comentaris:
Jo també vaig acostumar-me a que les meves notes no eren gens bones. I ho vivia amb molta tensió. A mi no em costava gaire entendre les coses, em costava estudiar. Moltes vegades tinc la impressió que no s'entén per que sóc un noi amb moltes inquietuts i, en canvi, no m'agrada estudiar de la forma que està muntat a les escoles.
No és pas que tingui una alternativa, però és veritat que jo quedava fora del sistema perque aquest no era gaire capaç de potenciar les meves millors virtuts (entre les quals no destaca precisament la memòria).
Per altre banda, jo crec que les ambicions son bones si son realistes. No (només) es tracta de diners: ganes d'assumir certes responsabilitats, assolir unes fites personals (amics, parella, fills, família, visitar certs llocs, aprofundir en alguns temes...). Jo entenc les ambicions a curt plaç. Si el teu somni és ser president de la generalitat, és probable que acabis frustrat. Ara, si comences volent ser regidor, després alcalde... Potser, ¿quí sap?
Ambicionar coses i ser positiu son coses bones. Sergi, segur que fas coses bé (és més, jo t'he vist fer-ne de bones). Creure-t'ho no és pas egocentrisme ni egolatrisme sinó reconeixer-te virtuts. Som-hi!
Molt bona reflexió. M'ha agradat molt. De fet, tinc la sensació que aquesta sensació -valga'm la redundància- bé sent ja una constant amb les últimes entrades...
Endavant i força Sergi, que ets molt gran!
Publica un comentari a l'entrada