Fa uns dies vaig tenir un entrebanc, el qual no em permetia escriure, perquè les meves paraules eren esclaves de la ràbia.
Ara per fi, m’he alliberat d’aquest sentiment odiós.
A vegades les coses no surten com t’esperes. I et desbordes.
Et preguntes: tot això val la pena?
Val la pena saber que l’enemic més gran que tenim, som nosaltres mateixos.
L’esforç personal, m’ha fet vèncer el meu ego, la meva fúria i la meva resignació.
En moments clau a la vida, m’adono que no espero res de ningú, més enllà de les moltes coses que dec als altres i que al mateix temps m’han fet feliç.
Però per molt que he fet i que faré, m’adono que sempre rebo més del que dono, sempre la vida em retorna vivències que em fan sentir especial a la vida.
M’agradaria arribar al cor de la gent perduda en la frustració i l’odi, perquè s’adonessin que en la vida las coses senzilles i petites, trobem allò que és essencial.
Suposo que el soroll d’aquesta societat, enfosqueix l’anima i ens porta a l’arrogància.
Però en aquests moments claus en la vida, sento que només puc fer una cosa, adonar-me que l’enemic continua estan dins meu i que no ens podem deixar perdre, perquè hi ha moltes coses que valen la pena i m’envolten.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada