Entre estona que critico el sistema, i estona que intento lluitar contra el que no m’agrada, soc part d’aquest joc brut.
Potser arribat l’hora, d’assumir que no vull viure amb aquest ritme.
Fa por abandonar la seguretat de les coses, començar de nou. Trobar-te sol!
Tot i així crec que arriba l’hora de posar fre. M’aturo, vull continuar implicat amb projectes que ajudin a fer una societat més justa, vull continuar treballant a favor dels drets i la dignitat de les persones, però vull fer-ho a un ritme que em permeti estar en harmonia amb la meva pròpia vida i felicitat. Fer-ho amb senzillesa i humilitat.
De res serveix demanar a la gent que canviï, si un no canvia.
Aturar-se, adonar-se que aquest ritme frenètic no porta en lloc.
Quan la teva ànima perd l’essència de la transcendència de viure. Quan et mous per inèrcia i no pels ideals, es igual que caminar amb rumb perdut.
Quant ja no sento la musica, que anhela el cor. Vol dir que ens em deixat emportar per l’engany.
Així que avui m’aturo, escoltaré el meu cor i quan aquest em parli, aniré fins on hem porti.
3 comentaris:
Una reflexió molt bonica! Si hagués de posar-hi una banda sonora, seria una cançó de Sanjosex, Futur incert! http://open.spotify.com/track/4aUZov0tM1QD0mLX04GlQl
Adri
No només bonica, una reflexió tan certa que posa els pèls de punta, i tan difícil de reconèixer i expressar que et deixa el cor encongit trobar-la tan ben descrita.
Gràcies!!
Amb comentaris com aquests, m'animo a continuar amb aquest bloc.
Gràcies!
Publica un comentari a l'entrada