Estem tant abocats a l’egoisme, que confonem amor amb possessió i dependència.
Cada dia estic més convençut que no es la societat que esta malalta, son la majoria dels individus que tenen una salut mental lamentable i es aquest fenomen individual que emmalalteix el món.Hi ha tantes closques, tants murs, tant dolor dins nostre, que preferim amagar-ho dins nostre.
Hi ha tanta por a sofrir, que a vegades tant sols per aquesta por, o perquè la vida no sempre ens trobem les coses com volem, doncs que decidim renunciar. I llavors succeeix el gran drama que perdem l’oportunitat de viure la vida.
Així que m’apunto a ser valent, acceptar les coses com son, sense lamentar-me, perquè tot plegat val la pena i la sort m’acompanya per tot el que tinc. T’apuntes a un món diferent?
Se que insisteixo molt, però l’amor, el canvi en un mateix, es l’únic camí que ens queda per reconstruir un dia gris i fer un món més cordial i amable.
3 comentaris:
Tens tanta raó Asen!
I tant que si. Ànims Asen!
Gràcies als dos pels vostres comentaris.
Una abraçada! per la vostra unanimitat! :)
Publica un comentari a l'entrada