La guerra

Imagines la suor freda, d’estar al front, darrera de les trinxeres, disposat agafar el fusell, fer dos trets amb la intenció de fer morir al que tens davant, senzillament perquè el teu instint et diu que has de viure, fins i tot matant aquell que no ta fet res.
Quanta gent ha petit el dolor de la guerra?
De ben petit, ja sabia que no havia nascut per la guerra i de gran vaig decidir que el meu compromís amb la pau, havia de ser ferm.
D’aquí la meva devoció d’alguns personatges com Gandhi, Martin Luter King, Oscar Romero...
Ells sempre m’han animat a creure que la pau, és una força existent, que no vol dir quedar-se passiu davant la injustícia, ells van lluitar contra els seus enemics, però sense fusells i sense odi.
Es diferent estar disposat a morir per una bona causa, que matar per una bona causa. La diferencia és abismal.
Un esta disposat a fer un món millor i convida a l’enemic a conviure i canviar. En canvi la guerra vol destruir l’enemic, vol la seva rendició i humiliació.
Els meus avis van viure la guerra civil espanyola, nomes una generació em separa de la guerra, i durant els meus 30 anys, he conviscut amb guerres, com dels països bàltics, la guerra de Chechenia, la invasió d’ Iraq, la guerra de Ruanda, la guerra d’Israel i Palestina, l’actual guerra de l’Afganistan, la guerra del Congo i les moltes guerres que no parlen els mitjans de comunicació o que ja no recordo, però que han existit i existeixen.
No puc entendre, com encara avui, la guerra és una realitat, com encara els innocents moren sota els obusos, com nens agafen fusells i disparen oblidant que son infants, com ja molts creixeran per sempre entre l’odi i la ràbia.
Un dia, vaig tenir força per escriure un correu i reclamar Pau, aquell dia, vam fer la manifestació infantil més gran de l’estat espanyol, alguns van dir que això era manipulació.
Mai hi haurà justificació que un nen pugui comprendre la guerra, ni la violència, així que els nens i nenes aquell dia, van decidir sortir al carrer.
No podem admetre que el nostre estat encara sigui el primer exportador d’armament lleuger en països amb conflictes, no podem restar indiferents que els bancs inverteixin els nostres estalvis en la industria armamentística, amb els nostres impostos l’administració dedica a la fabricació d’armament.
Tampoc crec en els exèrcits, ja se que deu sonar molt irresponsable. Però la cursa armamentística entre les potencies és bastant absurda, ja em inventat la armes més destructives, més desposta, ja em viscut Hiroshima, ja sabem que ens espera en un món de guerra.
M’agradaria sentir dels grans líders politics, dir que han somiat en un món sense guerres i sense exercits.
Qui em vulgui justificar que un exercit és necessari, primer m’haurà de dir perquè un sonat com Franco, va fer-se amb el poder de l’estat instaurant una dictadura i abolint per sempre la república. Perquè tenint exercits per restablir la pau s’ha tolerat els genocidis com els de l’ex-Iugoslàvia, perquè a Rwanda van morir tants i tantes persones sense que ningú fes res. Per no parlar dels plans perversos de las grans potencies occidentals amb les guerres d’Iraq i d’Afganistan.
Per no parlar de l’Amèrica llatina una odissea militars d’extrema dreta, oprimint a un poble.
Ningú em convencerà... els pobles i les persones estem desprotegides si existeixen exercits, perquè la barbàrie indiscriminada esta permesa.
El fenomen de la violència, que creix entre la societat i que ja llocs al mon que la vida no val res.
Complicat, però la PAU, hauria de ser el camí. Almenys jo no tinc cor de soldat.