Estimat company/a
Se que el teu somni és obtenir molta riquesa material, se que la teva vida t’has esforçat molt per ser una persona competitiva i somies en posicionar-te socialment. Creus que això et facilitarà ser més feliç. I en part has lluitat per això, t’has esforçat.
En canvi, tens una opció a la vida que és viure sense aspirar a tenir grans posicions.
Et proposo, viure amb el necessari i ser feliç.
Conec pares, que passen poc temps als seus fills, aquest paguen a cangurs i extraescolars perquè m’entrés treballen, els fills estan col·locats.
Aquest és el quotidià de moltes famílies. Pares que senten l’obligació de tenir fills, que creuen que els altres els han d’educar, els mateixos que ridiculitzen i donen lliçons als mestres i els educadors.
Hipoteques, crèdits, factures de mòbil, d’Internet, de telèfon, de la tv per cable, la visa, l’assegurança de vida i m’entres la vida passa, un es esclau del materialisme i dels deutes. Deixem escapar lo important que hagués estat passar una tarda passejant amb el teu fill, seient cada tarda al seu costat i ajudar-lo a fer els deures, escoltar com li anat l’escola, el dissabte portar-lo a l’esplai perquè creus en els valors i els amics que allà viura i no pas perquè sigui un pàrquing i desprès jugar amb ell. Quants pares fan això?
Rics que són tant pobres i desgraciats que no s’adonen que la seva ambició condemna al nens a la tristesa i l’abandonament afectiu.
Aquesta no és una història de famílies obreres i humils. És famílies que aspiren al somni de la riquesa.
Però hi ha qui és més feliç en un pis de 70 m2 sense jardí, que aquells que gaudeixen de grans xalets.
No pretenc jutjar-te, jo també soc esclau del consum, reconeguem-ho sense por, sense complexes, som addictes de tenir més... però et proposo que un cop reconeixem la nostra trista patologia, no ens quedem indiferents, que junts podem aconseguir alliberar-nos d’aquestes cadenes que ens impedeixen descobrir que viure la vida, no és treballar 40 hores a la setmana, que no és deutes, hipoteques, cotxes, consum, luxes... La vida és una oportunitat única per ser feliç i en la mesura del possible ser responsables amb l’entorn i els altres.
Perquè el nostre estil de vida a part de que no ens fa més feliços, propicia les desigualtats socials, la segregació, la contaminació i per tant la indignitat del món.
Així amic, et convido a ser ric en l’ànima, en la felicitat, en la llibertat, en la solidaritat, en el compartir, en el temps pels altres, en la reflexió, en la lectura.
Tant de bo, ens adonéssim que aquest sistema capitalista, és un invent humà, que no sempre la vida humana va ser així i que no és la veritat absoluta, perquè ja fa temps, en altres indrets de la terra, existien tribus, que vivien com una comunitat, treballant conjuntament per resoldre la supervivència, però a l’hora vivien en harmonia amb l’entorn. Preocupats per la felicitat i donar un paper rellevant a cada membre de la tribu, perquè tothom tenia el seu paper important. Llavors no existien les monedes, però si els somriures, el joc, els diàlegs... Ara la família seu al voltant de la televisió i l’escolta, sense adonar-se que ja no hi ha comunicació amb la família.
Un cop més, vull posar en evidencia, els grans valors de la nostra societat, la que a vegades sembla una gran civilització, però jo en canvi sostinc que em retrocedit en moltes coses.
1 comentari:
Hola Sergi, justo el Sábado por la mañana paseando por la mola con Anna, los niños, un buen amigo (Fernando) su hijo y su mujer, hablamos de esto mismo que has escrito y haciamos la misma reflexión.
Les comentava que con esto de la "crisis" han proliferado los programas, tipo "21 dias",... que siguen y hacen reportajes a gente que està sin trabajo y con muchos problemas a causa de eso, y todas estas personas coinciden en responder lo mismo a la pregunta de ¿que necesitas para volver a ser feliz? todos responden, un trabajo, y en la imagen aparecen rodeados de sus hijos, mujer, amigos,(todos "sanos") ¡¡¡CHE!!!, la felicidad la tienen ahí y no la ven, un trabajo dicen... Nadie es capaz de ver como dices, otras maneras de funcionar, cooperativismo,..., etc, sin tener que depender del trabajo que te ofrece el explotador... sin estar vendido a una vida de lujos, con una vida para vivirla, como han echo las sociedades primitivas, donde la propiedad privada no existe, sociedades realmente igualitarias a las que paradojicamente se les llama primitivas.
Es triste ver gente resignada a vivir esa vida entregada al trabajo productor de riqueza para otros...
Y cambiando un poco,
se nota en esos niños, el precio que pagan, por la vida que sus padres han elegido vivir. Se les nota en esas caras, en esas miradas cuando dicen adios al compañero de clase que se va con sus padres a comer a casa,mientras ellos se quedan a comer, cuando dice adios al compañero de clase que se va ya por la tarde a casa, mientras el tiene que hacer tiempo en el esplai hasta que una o dos horas mas tarde lo vienen a buscar o como en otros casos es la propia niñera la que los va a buscar y se queda con ellos en casa hasta que sus padres regresan de trabajar justo para decirles buenas noches.
Todo esto, esas caras y esas miradas las veo cada dia cuando voy a buscar a Pau. Me vienen a la mente algunas fotos de niños/as que hiciste en Ecuador, y como te comente, me sorprendio la felicidad que se veia y que reflejaban en su mirada a pesar de la "pobreza" en que podian vivir. No busques esas miradas limpias y felices por aquí.
Y ya acabo con un pequeño detalle, de ese mismo Sabado en la Mola, y que refleja un poco todo esto: Me encontré con un compañero de colegio y posteriormente tambien de facultad, hacia unos 12 años que no nos veiamos, ¿sabes cual fue su primera pregunta? fué: "¿estas trabajando?".... triste... Imagina cuando supo la respuesta...
Bueno dejo de escribir, que esto va a parecer una entrada de Blog, más que un comentario.
Un abrazo a todos.
Publica un comentari a l'entrada