Tinc un somni, de ser capaç de fer el que pocs poden fer. De deixar per un temps el que no hem permet ser lliure, de deixar lligams... i les pors.
Vull recordar quan era nen... però començava a fer-me conscient dels altres... de quan sentia ràbia, i no tenia cap entusiasme de formar part d’aquest sistema que fa als pobres més pobres i als rics més rics... Quan en el fons era un adolescent amb cor d’infant rebel. Quan era capaç de somriure amb el senzill gest de que creia en el triomf de la justícia i la humanitat.
El temps va endurir el meu cor, de cop ja no plorava, m’havia fet un home... sense adonar-me, la societat del consum i l’absurditat m’havia vençut... perquè poc a poc aquell infant que sentia el dolor dels altres va aprendre a canviar, cap al magnífic home, capaç d’actuar i de controlar les emocions. De fugir de la responsabilitat .
Avui soc la barreja de dos lluites, la lluita d’un infant que encara no és rendeix i que hem diu que haig de plorar, que haig de pensar en aquest avui, i oblidar al home adult que tot ho racionalitzà que tot ho controla i que tot és pel demà.
A cor obert vull fer front a la misèria, al dolor... tan sols amb fe, amb confiança puc ser capaç de creure que ho puc fer.
No puc tancar els ulls. No fer-me reso del que passa en el món... se que no podré fer gran cosa... però com a mínim tinc l’opció de compartir amb els altres una experiència de pobresa.
Ara es un moment de coherència i crec que és hora d’afrontar la vida amb coherència!
Potser aquest pas és senzill però hem fa por abandonar les persones que estimo, i el meu país... diuen que és poc temps.
La vida és un camí ple d’opcions, unes opcions plenes sempre de dubtes! Dubtes!
Vull recordar quan era nen... però començava a fer-me conscient dels altres... de quan sentia ràbia, i no tenia cap entusiasme de formar part d’aquest sistema que fa als pobres més pobres i als rics més rics... Quan en el fons era un adolescent amb cor d’infant rebel. Quan era capaç de somriure amb el senzill gest de que creia en el triomf de la justícia i la humanitat.
El temps va endurir el meu cor, de cop ja no plorava, m’havia fet un home... sense adonar-me, la societat del consum i l’absurditat m’havia vençut... perquè poc a poc aquell infant que sentia el dolor dels altres va aprendre a canviar, cap al magnífic home, capaç d’actuar i de controlar les emocions. De fugir de la responsabilitat .
Avui soc la barreja de dos lluites, la lluita d’un infant que encara no és rendeix i que hem diu que haig de plorar, que haig de pensar en aquest avui, i oblidar al home adult que tot ho racionalitzà que tot ho controla i que tot és pel demà.
A cor obert vull fer front a la misèria, al dolor... tan sols amb fe, amb confiança puc ser capaç de creure que ho puc fer.
No puc tancar els ulls. No fer-me reso del que passa en el món... se que no podré fer gran cosa... però com a mínim tinc l’opció de compartir amb els altres una experiència de pobresa.
Ara es un moment de coherència i crec que és hora d’afrontar la vida amb coherència!
Potser aquest pas és senzill però hem fa por abandonar les persones que estimo, i el meu país... diuen que és poc temps.
La vida és un camí ple d’opcions, unes opcions plenes sempre de dubtes! Dubtes!
1 comentari:
Mas gente de la que pensamos, se siente atrapada por cuerdas invisibles que nos impiden tomar decisiones drásticas en nuestras vidas. Aunque alguna vez me he planteado, si por miedo, nosotros mismos buscamos esas cuerdas para no tener que tomar decisiones que muchas veces son arriesgadas... Puede ser esa lucha interna de la que hablas...
Ahí va una poesía que muestra el pensar de alguien que sueña con un mundo mejor:
Casi, casi nada me resulta pasajero, todo prende de mi sueños
y se acopla en mi espalda y asi subo, muy tranquilo la colina de la vida.
.
Nunca me creo en la cima o en la gloria, eso es un gran fantasma
creado por generaciones pasadas, atascado en el camino de la vida.
.
La realidad duerme sola en un entierro y camina triste por el sueño del mas bueno
la realidad baila sola en la mentira y en un bolsillo tiene
amor y alegrias un Dios de fantasias la guerra y la poesia.
.
Tengo de todo para ver y creer, para odiar o no creer
y muchas veces me encuentro solitario, llorando en el umbral de la vida.
Busco hacer pie en el mundo al reves, busco algun buen amigo
para que no me atrape algun dia, temiendo hallarla muerta a la vida.
.
La realidad duerme sola en un entierro y camina triste por el sueño del mas bueno
la realidad baila sola en la mentira y en un bolsillo tiene
amor y alegrias un Dios de fantasias la guerra y la poesia.
León Gieco
Publica un comentari a l'entrada