Dret a decidir.

Crec que els pobles tenen dret a l’autodeterminació i decidir el seu rumb. Crec que és just que els territoris marquin el seu destí.

Tot hauria de ser possible si la voluntat és fer un món més just i solidari.

Però una exigència d’un poble és que aquest rumb sigui marcat per una identitat, per un sentiment, per una coherència d’un col·lectiu que vol establir un nou model de país.

Em preocupa que darrera d’aquest creixent independentisme, senzillament hi hagi l’afany de millorar econòmicament a nivell individual i que lluny quedi l’afany de la cohesió social de tots i totes les ciutadanes.

Sobretot em preocupa que en aquest model sigui sobre la base d’un poder perpetuat del partidisme català i espanyol.

Si dic sí. Vull una Catalunya independent, vull dir-ho amb totes les conseqüències i sense por. Sense mentides i promeses.

No necessito saber que serem la 7 economia mundial, ni que serem un estat dins la unió europea. L’únic que necessito saber, que el poble serà sobirà per ser una terra lliure i no esclava  de les finances i del marc internacional. Que serà el poble que decidirà on volem anar. No necessitem saber si serem més rics o pobres, perquè com a poble farem el nostre pla de ruta per tirar endavant.

Tampoc necessitem politics que repliquin a les forces bèl·liques,  perquè el camí de la pau és la gran força. Per tant res d’exèrcit català, ni convenis amb cap país per la defensa.

I si finalment el nostre país comences a caminar sense l’estat espanyol, crec que seria necessari ser un poble solidari amb els països en vies de desenvolupament.

La cohesió social i acabar amb les bosses de la pobresa, crec que és l’únic indicador per la felicitat d’un poble on el repartiment de la riquesa sigui just.  
I el repte més difícil la pertinença de tots els pensaments i identitats. Inclosa els que es sentiran espanyols.