El català als barris

Recordo el primer cop que vaig aterrar al barri de Ca n’Anglada, em van encomanar tirar endavant l’esplai diari d’aquell barri perifèric de Terrassa. L’objectiu, transmetre un model educatiu que permetés la convivència i la cohesió social. Un barri, llavors molt fragmentat per la separació imaginaria de les persones procedents de Marroc i les persones que un dia van aixecar aquell barri.

Quan vaig arribar episodis de violència recents, feia evident el recel entre els diferents col·lectius. El pla de barris encara no havia aterrat i l’estat del barri feia auster el panorama.

Allà “a la plaza del cura” o “la plaza roja” on també estava la parròquia,  s’anhelava la nostàlgia del moviment obrer i veïnal, on fins i tot el capella era un reaccionari del sistema i contribuïa a un moviment progressista clandestí.

Llegendes èpiques, d’un barri profundament amb arrels andaluses, però integrat a la Catalunya emergent.

El que hem vaig trobar, és un panorama de prejudicis, discursos xenòfobs i manca de líders amb ganes de canviar la realitat. On aquella Terrassa obrera i combativa, havia passat a predominar un discurs conservador i populista. De la nova Catalunya a la les Espanyes més arcaica.

L’equip d’educadores i educadors, amb l’ajut de les educadores de serveis socials, les escoles, el servei de lleure de l’ajuntament, el mediador, un entramat complex, vam fer el petit oasis de l’ infància,  l’esplai diari.

Però vaig sentir de tot, “Sergi, aquí hay mucho moro, no?”  Jo intentava explicar, que tots érem nens i nenes. Tristament, l’ajuntament, em deia els percentatges que tenia que tenir de infants autòctons i infants d’origen immigrant. La raó era clara, només un projecte amb diversitat faria possible, construir una experiència positiva pel barri, fomentada en la convivència i el respecte.

Confesso que era difícil atreure a les famílies autòctones, que si que anaven a l’esplai de dissabte i les colònies. Però temps al temps, vam anar demostrant, que els infants, no entenen de racisme i que junts poden divertir-se.

Una cosa, que hem va dir el president, un home de la resistència del barri, hem va dir: “Sergi, vull que la llengua vehicular dels educadors/es sigui el català, d’aquesta manera, generarem oportunitats per aquesta infància”

Jo molt obedient vaig complir aquesta norma, i des de llavors, he lluitat molt perquè els monitors/es, parlin el català, per mi, es clau, per trobar un element comú, una llengua comuna que ens permet, tenir una identitat, un arrelament, i ens permet, que el Sufian, la Yousra, el Tarik, el Antonio, el Jose, la Jeni, i el Xavi, tinguin la possibilitat de parlar el català i superar la por a parlar, molts monitors/es castellano parlants, els ha costat fer aquest pas, però per mi ha estat una lliçó els que ho han fet.  

Educar, en l’estima per totes les llengües, jo defenso activament el dret a conservar i parlar en la llengua materna, sigui castellà, català, àrab o la que sigui. Però el bilingüisme és necessari, educar fent estimar les coses bones que ens dona el lloc on vivim, ens fa defugir de l’odi cap a la cultura.

Al Esquitx, a Can Rull barri de Sabadell, he continuat amb aquesta trajectòria, el català és necessari aprendre’l, no podem acceptar que un nen, no parli bé alguna de les dos llengües, i asseguro que hi ha infants que els fa encara avui vergonya parlar en català.

El coneixement de la llengua ha de ser un pilar de cohesió, d’oportunitat i de construcció d’una societat plural i oberta.

No hem considero un patriota, de fet els debats nacionalistes no van gaire amb mi, perquè em fa mal, quan un poble esta dividit, això no vol dir que estigui d’acord amb els que van contra la nació catalana, però per mi el poble, som tots els que vivim en un mateix territori.

L’educació no és només una manera de preservar la nostra llengua, la història ja ens ha demostrat que, cap totalitarisme i cap feixisme, ha mort la llengua, ni la cultura.

Però, si que correm el perill, que el català s’allunyi de les classes més vulnerables i populars, que el català es converteixi en una llengua elitista, que marqui un estatus social.

La nova Catalunya, és la que també Andalusos, Murcians, Gallecs, van apostar per aquesta terra d’acollida  i van educar als seus fills com a Catalans i molts sense perdre arrels.

Jo descobreixo el món de l’Esplai, en un entorn benestant, descobreixo la meva vocació per l’educació i la vida m’ha portat a treballar en barris, tot és molt diferent i un s’adona de moltes coses, la primera la desigualtat social, la mancança d’aprendre una llengua que és poc útil.  La família, els amics, el comerç i tot l’entorn parla castellà, el que passa és que no aprenem la llengua, acte seguit, és fàcil reclamar la injustícia de perquè he parlar el català si parlant el castellà tothom m’entén.

Jo tinc clar, cal fomentar els valors, el diàleg, el foment de la cultura, fer ciutadans capaços d’estimar la nostra terra, cada un que tingui les seves opcions politiques, però algú que a nascut a Catalunya ha de parlar el català sense cap mena de problema.

Defenso el model d’immersió lingüística, l’escola en català, però cal molt més, cal que el català sigui una llengua encara més social, on en tots els estaments estigui present.

Cal que l’associacionisme de base, faixi seva la llengua.

La nova Catalunya, haurà de ser valenta, la realitat ens demana ser encara més plurals, tenir una identitat encara més amplia, acceptar que som ja una terra de moltes llengües, ara tenim l’oportunitat d’ajudar a que els infants que son ja catalans però de pares d’altres nacions, conservin la seva llengua, que l’aprenguin també, demà ens farà un país més ric.

En algun moment em va fer por dir a l’equip, penso que les properes colònies estaria bé que a les colònies ens esforcem en parlar en català, al final cada un fa el que vol, els voluntaris exigeixen llibertat, però en la llibertat fonamento la força d’educar convençut que només si eduquem per l’equitat i la igualtat d’oportunitats podrem fer una societat on l’esforç serveixi d’alguna cosa.

Jo m’inspiro en aquell Andalús, que un dia va adoptar Catalunya com la seva terra i al voltant d’una masia, fa créixer un poble, el fa ric, el fa gran. Em fa por en canvi, la Catalunya que te por al foraster.