Per això hipoteco aquest petit somni meu, d’escriure paraules, que potser estant lluny de les idees que predominen en la societat, paraules que potser un dia no hem permetran pujar un esglaó més en el món dels que viuen sense viure.
Així que quan miro al meu interior en silenci, amb els ulls tancats, penso en quin sentit te la meva vida, només trobo una força interior que no puc comprendre, però que m’empeny a viure amb força i convicció.
Escric amb l’ànim d’aportar quelcom, sobretot aquells que pensen diferent, als que creuen que tant sols dic coses per dir i que un dia hauré lamentar.
Però per mal sonant, per impulsiu que sembli, per irrespectuós que sembli, no hi ha paraula que no escrigui del silenci, de la reflexió, d’escoltar, de voluntat de diàleg.
No vull malgastar ni un minut a la hipocresia, no vull deurem a ningú que la seva finalitat sigui l’ambició de trepitjar als més dèbils.
Un somriure d’un infant. Una mare que res te, però que te força per lluitar pels seus. Algú que s’esforça per refer la seva vida. Una educadora que s’entrega amb total vocació.
Aquestes coses son les que hem fan sentir viu, les que fan que a vegades m’indigni, les que fan possible que la meva vida no hem perdi en la tenebra.
L’únic deute que tinc avui, és amb la vida, viure convençut que un dia ens aixecarem, per fer un món on la vida continuarà sent complicada, però sense tirans disfressats de bona gent, que avui lideren el món a l’abisme.
El meu cor, no hem deixa fer altre cosa, que continuar cridant a la gent a revolucionar la seva pròpia vida, convido que abandoneu les absurditats per començar a ser feliços.
Més igual qui siguis, el que has estat, m’importa el que pots ser i crec que ets el canvi que espera el nostre món.
4 comentaris:
Crec que no hem de pensar en el què podem ser Sergi, correriem el risc de construir una utopia d'un mateix. Una falsificació d'algo que no serem nosaltres. Nosaltres som així. Primer hem d'acceptar-nos tal com som. Amb totes les imperfeccions i totes les virtuds que ens conformen. A partir d'aquí, avançar.
M'has recordat a un burxador al qual li tinc una gran estima i que part del que penso es gràcies a ell, tot i que crec que sempre discrepava d'ell, un escolapi que haviat tornara aquestes terres i que ha estat molt lluny...
Mira, podem rondinar, l'utopia col·lectiva i personal, és simplement un camí. Jo no cerco la perfecció, sencillament intento no sempre amb exit ser simplement una bona persona i si puc ser feliç algunes estones.
A vegades es fàcil desviar-se, però desitjo que no, però no tinc cap problema en reconeixer les meves mancances. Però igual qui inverteix esforços en fer fortunes, jo vull invertir en felicitat.
Qui més qui menys algun cop s'ha preguntat quin és el preu del què fa. Quant de gran és la hipoteca que contrau en cert moment. Podem ser moltes coses: algunes d'elles banals, d'altres interessants, algunes conformistes i d'altres valentes i compromeses. Fins i tot, podem ser-ne dues o tres o quatre a la vegada, i un cara-girat et diria que avui una i demà una altra.
Crec que el més important és ser qui volem ser i no qui volen que siguem. És més fàcil sotmetre't a un que dicta que no pensar i actuar en conseqüència. La vida hauria de ser aquesta lluita; aquest pensar i actuar, al mateix temps que reflexionar i corregir quan faci falta.
Gràcies Jordi, pel teu comentari, totalment d'acord.
Publica un comentari a l'entrada