Quan t’acompanya un cafè, un te i una càlida conversa amb un amic o una amiga, sorgeix la màgia de compartir amb l’altre un instant profund. Comparteixo aquest glop amb tu, un glop dolç i amarg.
Darrera la tristesa s’amaga una esperança. Quan cauen les llàgrimes, el cor es fa més immens.
No hi ha dolor dins nostre en va.
La vida es una onada forta, que si l’agafes bé, pot ser un viatge replet d’emocions, d’alegria... però si caus, pots picar, i desprès aixecar-te és difícil.
Por a caure, por aixecar-se, por a no atrapar aquesta onada.
Esperes que algú t’agafi i et porti, esperes que algú et brindi l’oportunitat de gaudir d’aquesta vida.
Et paralitzes, esperes, i la vida passa.
Quan algú t’agafa, et deixes arrossegar per la seva onada, però quan l’altre cau, tu caus.
Jo no m’espero.
Vull pujar aquesta onada que t’atrapa.
Que quan caus, t’espera perquè tornis a pujar.
No m’espero a que els altres m’empenyin, perquè vull ser jo el responsable de viure la meva pròpia vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada