Algunes persones que llegeixen el meu bloc, m’han comentat que darrerament estic molt revolucionari i alterat. La veritat que els que em coneixeu, ja sabeu que tinc poc de guerriller i que soc més aviat tranquil i serè.
No obstant, cada dia que passa em pregunto, puc continuar vivint amb aquesta indiferència? Ja se que no canviaré el món, malauradament ho se... Però el que més em preocupa és a mesura que passen els anys, m’immunitzo de la desdita dels altres.
Per això procuro dia a dia, intentar participar del dolor dels altres, que la tristesa de l’altre m’envaeixi, i en la mesura del possible estimar aquells que moltes vegades la vida no els somriu.
Estic lluny, de posar-me en el lloc de l’altre, de sentir la indignitat que pateixen els desdits, la xusma, els inadaptats, els delinqüents, els “yonkis”, les putes, els que pesen fam, els indigents, els nens del carrer, els que tenen a les seves mans un fusell, els que tenen la desdita de tenir pares més preocupats per fer riquesa que per ells, els malalts mentals, els bojos, els alcohòlics, els ningú.
Com tothom, cada dia que passa, penso en mi, en el meu futur, en les meves metes i les meves angoixes personals, però arribat al meu bloc, penso dema ho deixaré tot, i voldré ser un d’ells, per no continuar amb aquesta falsedat i complicitat.
No puc pretendre canviar el món, si abans no m’he canviat a mi mateix. No puc exigir, si jo no soc exemple de canvi. Se que jo no canviaré el món, però potser si canvio jo, puc transmetre als altres que junts podem canviar les coses i fer un món més just per tothom.
3 comentaris:
Possis el que possis al blog, tú ets un tio tranquil. Aquesta és una virtut que tens i que no et treuran. I si les teves postures tenen un puntet de revolucionari, doncs endevant.
El que no et deixo és que demà siguis un d'ells! Del que es tracta és que la gent que pateix deixi de patir i no pas que la gent que tenim les coses més o menys solucionades deixem de tenir-les!
Per cert, un offtopic que no ho és tant. Has vist "la clase"? L'has de veure. És dels millors retrats que he vist mai dels nens condemnats a no sortir del pou on viuen. I a sobre sense maniqueismes fàcils. Absolutament genial.
Una abraçada!
Gràcies Alberto,mirare la pel·licula que recomanes. Quan parlo de pobresa no em refereixo a que sigui l'estat idoni e ideal. Tant de bo la dignitat fos per tothom.
El que passa és que no ens podem enganyar darrera del nostre benestar hi ha una part de responsabilitat en el manteniment de la indignitat de moltes persones, sigui concient o no. No culpabilitzo a ningú, per això em mostro com indiferent e incoherent en moltes coses. Així que en el indigne trobo la unica innocencia.
Però tranquil, ara per ara, no esta dins dels meus plans tirar-me a la miseria. jejeje! Comparteixo amb tu que la gent que pateix deixi de patir. D'això es tracta.
jaja.
Jo estic amb tu en que nosaltres en tenim un cert grau de resposabilitat.
I enrecordat de mirar-la per que estic segur que t'interesarà molt. Per cert, si no tens molts problemes, et recomanaria que la veiessis en VO per que la traducció és lamentable.
Publica un comentari a l'entrada