Els que em coneixeu, sabeu que no crec en un model
paternalista i de beneficència. I se que molta gent d’entitats d’acció social
estan en contra d’aquesta iniciativa del Sr. Cleries i Tv3.
Si bé, he de dir que no és potser la solució a res.
Avui em toca posicionar-me a favor d’aquesta iniciativa.
En primer lloc, la realitat actual supera la
ficció. Les entitats socials que treballem amb persones vulnerables, molts cops
no podem respondre a les necessitats. Les entitats del Tercer Sector,
col·laborem amb el sistema públic a millorar la qualitat de vida de les
persones i fomentem la cohesió social.
L’administració és responsable de la pobresa i és
en darrer terme el que ha d’actuar i no pot mirar cap a un altre canto.
La pobresa infantil ha augmentat considerablement i
personalment em sembla molt preocupant.
Que passa quan les politiques no arriben. Que em de
fer els que treballem el dia a dia amb la realitat.
La meva experiència em diu que ni amb governs de
dretes, ni d’esquerres, ni en temps de crisis o sense, han pogut cobrir totes
les necessitats i no sempre les persones que estan en les altes esferes han
estat ben assessorares.
El fracàs del sistema del benestar, ha estat creure
que podem anomenar usuaris crònics de serveis socials. Tothom te dret a la
dignitat i l’autosuficiència.
I com a director d’una entitat petita, m’he vist
obligat a trucar a totes les portes, d’uns i altres, la meva experiència que a
tot arreu m’he trobat amb bona gent! Fins i tot en les raons socials més
impensables. Les persones, son un motor autònom que quan comprenen a l’altre
son capaces de solidaritzar-se i moure’s pels altres.
Això fa possible, que quan serveis socials no
arriba, algú es preocupa de que la infància més vulnerable pugui accedir
activitats de lleure educatiu com les colònies i els casals.
I podria posar un munt de necessitats que l’administració
que és responsable no cobreix.
La Marató per la pobresa és per mi un encert. En
primer lloc una acció política que davant del reconeixement d’un pressupost
insuficient, posa voluntat per demanar a la societat que s’impliqui amb les
persones més vulnerables, en segon lloc el protagonisme que se li dona a les
entitats socials on es mostra el treball que es fa en un mitjà de comunicació
públic, posant al servei dels que menys tenen. La mobilització ciutadana que fa
possible obtenir uns recursos que aniran a programes destinats a millorar la
qualitat de vida d’aquestes persones.
Les entitats tenim dret a obtenir recursos privats,
per poder també esdevenir agents no depenents de l’administració, al temps que
col·laborem amb ella per fer un món més just.
I als que ho critiquen, em sembla legitim i
respectable, però d’hipocresies hi ha moltes, però les que m’indignen és les
que desequilibren la balança. Aquesta crec que suma.
A les trinxeres, hi ha necessitats immediates que
mentres no som capaços d’anar a les arrels es més que mai necessari actuar.
Mai he ocultat la meva tendència progressista, però
en aquest cas crec que el govern català no ho ha fet malament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada