Tant poca vergonya i tanta costum a trepitjar els
dèbils, que fa vomitiu els discursos fàcils, demagògics i perversos.
Visc en un estat, que anomena incivisme a l’esperit
crític i reivindicatiu. Es tracta de xantatgista a les persones que defensen
els seus drets laborals.
Poders que titllen d’enemics als adolescents que
volen un ensenyament de qualitat.
Serveis per la ciutadania que oprimeixen els que
defensen la dignitat.
Governs que fan safareig i quatre riures quan veuen
protestes per coses com són la sanitat, el dret a l’habitatge, els drets
socials.
Que em perdonin els mandataris, les persones de
gran poder, que ens volen imposar las VEGAS a casa nostra per generar no se
quantes ocupacions amb condicions precàries.
Crec que tenim l’oportunitat de fer una reforma
autentica, en comptes de retallar els drets socials.
En primer lloc, anomenéssim els termes com
EDUCACIÓ, SALUT, ATENCIÓ A LES PERSONES una INVERSIÓ, no pas una DESPESA. Jo ho
passaria al grup d’INVERSIÓ i ho consideraria un actiu.
El nostre patrimoni, passaria a ser molt preuat, si
cada ciutadà ben format, si cada metge que ens ajudes a prevenir una malaltia,
si cada educador que dones eines per sortir de la pobresa o veiéssim com una
manera de reduir despeses.
Res del que estalviem avui, servirà per dema.
No necessitem cap Sr DOLAR, aquí a casa nostra
tenim gent amb capacitat per generar idees que ens ajudin a créixer.
Però això vol dir invertir, en coses que molts
politics s’obliden que malgrat no semblar prioritàries són essencials.
La cultura, és necessària i vital. Ha de ser
popular, només així serà un valor propi.
Em d’apostar per l’associacionisme, aquest teixit
vertebra una societat civil forta i on sorgeix lideratges naturals.
El lleure educatiu, l’Esplai i el Cau, fan de la
nostra Catalunya una formula intel·ligent per transmetre els valors que seran
claus per fomentar ciutadans compromesos.
I es fàcil que quan parlem de grans problemes, ens
oblidem de les coses petites, però per això mateix perquè ens costen molt poc i
ens aporten molt més. Estem obligats a defensar també els grans oblidats.
No m’imagino, un poble sense Festa Major, geganters
i correfocs, bastoners que animen aquella cursa popular, una vila sense la seva
colla de Castellers, un barri sense Associació de Veïns, una ciutat sense
entitats que defensen els drets dels més desfavorits, fins i tot trobaria a faltar
les Sardanes que reconec que m’avorreixen un xic, i tampoc estaria d’acord de
que perdéssim altres trets culturals, també les associacions regionals i no
menys la cultura que ens aporten altres ciutadans procedents d’altres països.
No podem criminalitzar, no podem culpar, no podem
posar excuses pels deures que tenim tots com a societat.
Ara es moment d’estar convençuts de que deixar d’invertir,
serà destruir un país.
Però també us dic, ara ja no és temps dels
politics. Es moment de que construïm alternatives solides i solidaries com a
persones que tenim capacitat de fer alternatives, perquè no ens podem creuar de
mans esperant que els que governen canviïn el rumb.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada