El blog de l'Asen

Creure en un mateix

2012-01-24T15:25:00.000-08:00

El proper diumenge, em disposo a córrer la mevaprimera mitja marató, fa sis mesos era incapaç de córrer 3 quilometres encondicions.

Vaig ser capaç de veure que potser era necessaricuidar-me més, vaig reconèixer un problema i vaig decidir actuar.

Diumenge podré posar a prova tot l’esforç, tot elcamí recorregut, tot el que m’ha costat lluitar. Surti bé o malament, esticcontent perquè he cregut en mi mateix.

L’altre dia una amiga, m’explicava que no es sentiagaire valorada a la seva feina i això finalment li reportava estar malament enaltres coses més enllà de la seva jornada laboral.

Però molts cops els altres influeixen massa sobrenosaltres. Ens frustrem, ens sentim des valoritzats i perdem la força per tirarendavant.

Recordo que un dia, quan vaig començar en una feina, molta gent, em va dir que tirar endavantaquella tasca era impossible, que altres ja havien fracassat.

Els vaig escoltar, però vaigintentar comprendre perquè no havia funcionat i jo sabia que amb esforç allòsortiria endavant. Ja ho crec que va sortir endavant.

Molts cops m’he pogut enfonsar per persones que no m’han valorat, que m’hanobstaculitzat, però desprès d’un mal dia, sempre he tingut l’oportunitatde viure un bon dia!

Molts cops he fracassat i el millor que après a ser valent, a no tenirpor d’equivocar-me!

Però a confiar en un mateix diguin el que diguin.

No necessito que ningú em reconegui res! Perquè ja se el que he fet iel que no! Se el que faig i se que malgrat tenir moltes coses a millorar cadadia m’esforço i aquest és el meu millor premi, que em fa feliç.

El món és pels que s’atreveixen a viure amb intensitat! Lluitant pelque més volen! Per somiar i fer realitat els somnis, per no deixar que ningú etdigui el que ets capaç o no de fer.

Jo crec en els que quan cauen s’aixequen, dels quan són derrotats no esrendeixen, dels que darrera d’una llàgrima treuen un somriure.

Inventem novament la societat

2012-01-03T10:16:00.000-08:00

No tinc la capacitat, el coneixement, l’ habilitat perproposar una nova manera social d’estructurar la societat.

Però no tinc paciència per continuar sentint als politicseuropeus dient que aquest 2012 encara serà pitjor.

Pitjor, per qui?

En aquesta societat tens les eines per comprendre lacomplexitat d’un sistema pervers, pots accedir a totes les dades monstruoses,als autèntics criminals que fan comerç d’armament en conflictes bèl·lics, alsque especulen amb coses tant preuades com és l’alimentació, els que per compraruna illa més o menys son capaços de condemnar a milers de dones a l’esclavitudde les màquiles, o fins i tot permeten que hi hagi infants sotmesos a treballsindignes.

Persones que viuen amb menys d’un dolar al dia, ambpersones que viuen amb despeses milionàries a diari.

El sistema capitalista, la democràcia, permet accediraquestes informacions amb certes dificultats, però son a l’abast de tothom queés permeti la molèstia de parar la televisió i buscar per la xarxa.

Les persones que no ho fan, estan sotmeses a l’opinió quegeneren aquest lobbys i entramats que fan que dins la democràcia és tolerinbarbaritats.

Actualment, les dificultats d’aquesta depressió econòmicarepercuteix durament sobre la classe mitjana i alta de la societat europea.

Els empresaris ara són els herois, que ens han de treured’aquesta suposada crisis, son ells els únics que poden generar ocupació iprojecten idees com ara que cal abaratir els comiats de treballadors i fer unarebaixa als drets laborals.

Tothom s’oblida que darrera d’aquests herois, hi hapersones que en nom de la riquesa individual han vulnerat drets humans, handestruït la natura. Ells són avui, els que continuen tenint el control de lasituació i els que volen defensar les seves fortunes.

Jo no estic en contra dels empresaris, és més crec que ésimportant que petits empresaris i autònoms puguin treure negocis que elspermetin viure amb dignitat i generar ocupació i estar fora d’aquestestransnacionals que fan que els treballadors tinguin menys. Millor encara si els treballadors itreballadores s’organitzen en cooperatives. Però estic en contra d’aquellespersones que pensen que complint la legalitat tot si val.

Perquè en un món globalitzat, és pot vulnerar legalment elsdrets humans, hi ha persones, lobbys, multinacionals, marques, que tenen méscapital que qualsevol país en vies de desenvolupament.

Demòcrates que fan canapès amb dictadors, empresaris quedarrera de fotos benefiques, signen tractats que condemnen a la fam milions depersones.

Però com us deia, puc explicar això, però demà totcontinuarà igual.

Perquè les meves paraules no són perilloses, com tampocles son els d’altres importants mestres crítics que formen part dels movimentssocials.

Les coses no han canviat gaire des de els temps delsRomans. Els que tenen el poder ja sabenque han de fer quan hi ha tremolor de gent indignada! Ens donen espectacle,entreteniments.

Per altra banda, tenen sempre la tranquil·litat d’estarcoberts per la legalitat.

Si tot això falla, només han de projectar els culpables.

Ens fan creure que l’ immigració és el problema, quan enabsolut els problemes de l’atur estan aquí.

Com deia, el sistema ens permet indignar-nos, insultar,publicar... però mai podem dur a terme canvis, no podem acabar amb la quimera.

Ens han educat per creure en la paraula utopia, comaquell somni que em de caminar però que mai serà possible.

Necessitem anar més enllà de les idees, de lesconviccions, de les creences...

Superar obstacles que no ens deixen anar més enllà.

Els convençuts, normalment estem fora d’aquest sistemapervers.

Però necessitem que és produeixin canvis dins d’aquestllocs perversos.

La bona gent, ha d’accedir a llocs de poder, per podercanviar el rumb. Necessitem persones valentes disposades anar a contracorrenten els llocs més hostils però on les decisions poden millorar el rumb de moltespersones.

Pels que encara no m’heu entès, explico amb claredat ,parlo de cops d’estat dins les organitzacions dels grans lobbys. On en nom delsdrets humans, la dignitat i escurçar les diferencies socials, s’arribi al mes alt.

Em direu com? No ho se...

Se que dins les altres esferes un pot perdre el nord,segurament. Però és potser l’única possibilitat pacifica per canviar les coses.Per tant un risc necesari.

Les victòries èpiques, són aquelles que trenquen lesnormes del joc amb astúcia, amb intel·ligència, amb humilitat.

No estem a temps de formular una alternativa, aquestsistema pervers te totes les cartes per guanyar la partida, per tant jugarsegons les regles ens porta a un fracàs.

Evidentment, cal continuar sortint al carrer.

Cal continuar treballant des de la societat civil, des deles alternatives...

Cap esforç serà en va, per reinventar aquesta societat.

La voluntat per fer un millor món!

2011-12-30T02:24:00.000-08:00

L’única cosa necessària per canviar el món, és volercanviar-ho.

L’únic motiu absurd, de que res canvia, és perquè moltshomes ho permeten.

Toca de peus a terra, apropat a la realitat, fes teu elsproblemes que tenen altres, fes teu el dolor d’injustícia, posat en la pelldels que tenen un dia a dia complicat.

Agafem plegats forces, unim forces, siguem convincents, defensemels drets de l’ humanitat.

No posem límit a la radicalitat per defensar la dignitat.

Ningú mereix ser trepitjat i ningú te dret a trepitjar.

Crec que prou, d’indignar-nos, prou de no ser capaços decanviar les coses.

No podem esperar més, ens toca canviar les coses, avuimateix.

De les petites a les grans coses.

No tenim més temps per fer-ho, avui és el dia que ens emde decidir a posar fi al sofriment.

Fem les coses sense més...

La primera cosa, fes alguna cosa, petita o gran, és igual.

El coratge d’una dona maltractada, que diu prou!

El que decideix deixar de maltractar, i canviar.

Necessitem empresaris, que és comprometin amb els seustreballadors, encara que això vulgui dir renunciar a la riquesa.

Necessari que un veí t’ajudi a pujar la compra.

Una metgessa somrigui a l’avia que esta atenent i lidigui afectuosament que pot comptar amb ell.

Un mestre que creu en cada un dels seus alumnes.

Més igual el que siguis! Fes el millor de tu mateix.

Donat l’oportunitat d’equivocar-te! Però fes-ho, perquèpotser tens una idea genial!

Deixem els discursos i les bones paraules, actuem!

No senyalis més, converteix-te en l’alternativa.

No miris més el que perdràs, mira tot el que guanyarem!

Tingues voluntat per fer avui el millor món possible! Perquèés possible!

Poema de Nadal

2011-12-25T05:14:00.000-08:00

Les llums, ens recorden l’absurd.

El Consum ens il·lumina, amb la falsedat.

Les esglésies s’omplen!

És Nadal,

Avui la felicitat pica fort a casa teva,

Materialisme i il·lusió brillen.

El retorn de la nostàlgia,

La tristesa de molts

Un dia complicat per a massa gent.

Torrons, galets, mantells d’estrelles

Arbres de plàstic engalanats de llum

Un àngel brilla en el més alt

Un watsap et felicita!

Un peto et desperta!

Un nen ple d’il·lusió!

Una hipoteca impossible

Josep i Maria tristos i sense llar

neix un tal Jesús

Res a canviat!

A tornat a néixer

Un altre cop entre la misèria

Un veí els acull,

Un jove plora m’entres els ajuda,

Vet aquí Nadal

Córrer!

2011-12-18T11:35:00.000-08:00

A vegades, hi ha dies en els que et lleves i el mónconspira per fer-te la punyeta!

Dies que malgrat llevar-te d’hora! Malgrat entrar abans ala feina per anar bé de temps, passen tots els imprevistos del món, es tanca undocument sense guardar-se, quan portes hores i hores, t’apareix per la porta uncomercial pesat venent l’ invent més absurd que has sentit mai, però absurdamentl’escoltes i perds el temps. Quan mires el rellotge fas tard a una reunió, leshores perdudes, s’acumulen, fas tard! Has d’anar a Barcelona, coses de la vida.Has d’entregar si o si un projecte! Fas tard! Corre, si no vols perdre el trenque fa 5 minuts ja has perdut! Com has de guanyar temps, es fa atractiva laidea de no dinar! Això si l’angoixa creix! Abans una parada a una reunió per repassar quatre coses, peròles altres sorprenentment fan més tard que tu! Però! Ei! Jo puc! Corro de nou!Allà m’espera l’administració pública! La que te puntualitat anglesa, la que noperdona! Allà soc jo, malgrat els contratemps, allà on ningú t’espera si fastard! Soc jo! He arribat! Tinc ganes de cridar a la gent: “ Ho haveu vist!?” Evidentment no ho faig, passo un estranycontrol de seguretat semblant a un aeroport! Em trec la ferralla i passo senseproblemes! Em disposo a pujar a la cinquena planta! Tinc cita amb lafuncionaria, però el conserge, m’atura! M’aturo, el miro, li dic vaig ambMenganito i em pregunta, qui soc, m’explico sota la mirada sospitosa delconserge! Desprès d’un interrogatori! Em diu, que m’esperi que estan dinanttots els de la cinquena planta!

L’estomac em recorda que esta buit! La panxa rondina!Arriba la tropa de la cinquena planta! La funcionaria, em felicita per lapuntualitat! Això m’anima! Malgrat que reconec que en aquell instant l’envejo!Ella a dinat i jo tinc una gana que hem moro!

Durant l’ascensor escolto acudits de funcionaris típics!Jo ara no treballo fins que així paït el dinar, així que no penso fer res! Ric,perquè se que ho diu per provocar lameva ira!

Acabo l’ inspecció! Prou bé, em diu! Si t’afanyes baixesi trobaràs el registre obert! Però corre queden 5 minuts perquè tanquin.

Torno a córrer! Arribo! Esgotat, però registro eldocument!

Casi, em poso a celebrar com si hagués fet un gol enl’últim minut del temps afegit!

Entro a un bar, m’assec, em demano l’entrepà més enorme,per sort és l’hora de berenar!

Un cafè i el dia encara no acaba! Però ja torno a tenirforces!

Al final un dia èpic, ple d’aventures i emocions dins larutina quotidiana!

Defensa l’SCAI per defensar la dignitat de les persones.

2011-12-09T08:12:00.001-08:00

En aquest bloc, acostumo a concretarpoc, però en aquesta ocasió crec que en la nostra ciutat Sabadellenca esta enperill una entitat que crec que hauria de ser orgull de totes i tots.

Una entitat formada per altresentitats de base associativa i en defensa dels drets humans i les persones.

Aquesta entitat ha estat molts anysal servei dels nous ciutadans vinguts d’arreu del món.

En temps de crisis podem pensar queles persones procedents de l’estranger no mereixen drets.

Per sort, hi ha moltes persones a lanostra ciutat que han treballat per la nova ciutadania, perquè aquestespersones que procedeixen de països en vies de desenvolupament, no siguinciutadans de segona.

Però esta clar que en un context econòmicde regressió, moltes persones han aprofitat per remoure el racisme i la xenofòbiaen el contextos més populars.

Hi ha afirmacions, que no són certes,però que molts creuen i que cada dia són utilitzades més per certs partitspolitics com ara Partit Popular, Plataforma per Catalunya i en alguns casos peraltres partits.

Coses com: “un immigrant, es ates abans que un autòcton.”” Que ens treuen les places de les escoles bressols, que serveis socials donatot els ajuts a ells...”

M’agrada escoltar a l’Arcadi Olivereseconomista, ell explica que va participar en un estudi sobre la repercussió econòmicaque te l’ immigració a l’estat. I les conclusions diuen que per cada euro que l’estatdona en ajut, beques, assistència sanitària, educació, altres... els immigrantspaguen cinc euros, amb impostos directes i indirectes. Ells durant molt tempshan salvat el sistema de pensions.

Afegiria que moltes persones quevenen aquí en busca d’una vida més digna. Ho fan perquè els seus països no hopoden fer. Sobretot per causes injustes que son propiciades pels països del Nordque exerceixen relacions injustes que vulneren els recursos, els drets de lespersones. Aquestes causes son degudes també al nostre model de consumirresponsable, que generà un sistema comercial desequilibrat.

Tot un entramat fa que avui el 75 per100 de la població visqui en una situació de pobresa al món.

El fenomen de la migració és antic,però avui una de les principals causes es el reflex d’aquest panorama global.

La nostra ciutat te l’SCAI, unpatrimoni d’un valor humà incalculable, que aporta valor a la convivència, a lasensibilització, recursos per la inclusió, solidaritat per les persones quedonen i que reben, compromís amb una societat més transformadora.

Aquesta entitat és la suma de moltes,un model que ajudat a moltes persones i que ha de continuar.

Davant de la vulnerabilitat d’aquestespersones, hi ha persones sense escrúpols, disposades a explotar, a maltractar,aprofitar-se...

Necessitem referents, lideratgesocial, per contrarestar aquestes personesque creuen que per haver nascut aquí podem deixar exemptes els drets de lespersones i la dignitat que tota persona ha de tenir.

Amb respecte cap al govern de l’administraciólocal, sou vosaltres els que els ciutadans han dipositat la confiança pergovernar la ciutat, aquesta responsabilitat ha d’estar a l’alçada de garantirels drets de totes les persones i en un model que fomenti que associacions coml’SCAI que treballem a favor d’un col·lectiu vulnerable, rebi tot el suport.

Convido a la reflexió ciutadana, ensjuguem el futur d’una ciutat compromesa amb la nova ciutadania, fomentant unmodel de respecte, dignitat i convivència.

Us convido a tots i totes a serpresents el dia 13 de desembre del 2011 a la Plaça Sant Roc i signar elmanifest.

http://www.scaiinfo.blogspot.com/

El meu rumb

2011-12-06T16:27:00.001-08:00

Aixecar-se, primer pensament estic viu. Tinc l’oportunitat de ser una mica feliç.Desprès em ve al cap que ahir va ser un mal dia. Per això penso, que avui és el dia on puc fer les coses millor que ahir, aprenent d’aquelles coses en les que potser em vaig equivocar.De dies perduts, de dies que es viuen sense tenir la sensació d’estar viu, ja han estat masses. Per això avui, proposo que cada dia sigui un repte, per intentar viure la vida acceptant la realitat, les limitacions, les derrotes, els fracassos, les pèrdues també els moments de gloria, que permeten somriure.Em comprometo amb la meva vida a lluitar, a no acceptar que les coses passin sense prendre part.Valentia per tirar endavant, per no posar excuses a les coses que passen i que he pres responsabilitat.Les coses es poden mirar de moltes maneres, jo vull veure les coses en la seva justa mesura, donant la importància que mereix cada cosa.Admeto que em puc equivocar, que puc caure sempre dos cops en el mateix error.L’ il•lusió pel que faig, el valor que dono a les persones que estimo, són coses que fan que moltes coses de les que estic fent, prenen sentit.Vull fer les coses pensant en els altres, les nostres accions tenen conseqüències sobre els altres. No podem oblidar mai que la nostra vida no val més que les dels altres.Molts dels nostres problemes i dels altres, és perquè hi ha persones que s’han impregnat de superioritat i poder, els ha estat igual que pel seu bé, ha estat necessari que altres siguin perjudicats.La meva alegria no mereix la tristesa de ningú.Però estic segur que hi ha una manera possible de viure content en harmonia amb els altres. Continuaré vivint, meditant en el silenci, escoltant l’interior del cor i de l’anima.

Viatjar al sud en clau de solidaritat: com, quants dies, per què

2011-12-03T14:49:00.001-08:00

La vida una oportunitat pels impossibles

2011-10-31T12:29:00.000-07:00

Hi alguna cosa més maca que trencar les previsions. Atreveix-te a desafiar aquestes coses que semblen que són impossibles. Deixa bocabadat als realistes i els que creuen que els canvis no són possibles.

Pot dir-te a tu mateix, que pots fer-ho.

Dificultats i fracassos t’esperen, molt sofriment per davant. La vida és així. Però malgrat tot, val la pena esforçar-se per superar els entrebancs, els camins difícils, guanyar les pors d’un mateix.

Una experiència negativa a la vida, pot ser l’excusa per venir-te a baix o bé per superar-te.

Arribat el temps de canvi, el teu temps, el de ser feliç, el de fer de la teva vida un sentit.

No em canso de dir-te, que fer alguna cosa pels altres, és la millor manera de transformar el món, apropar-se als que més o necessiten, et fa excepcional.

L’altre dia en una xerrada on entitats socials que treballen amb l’ infància, em van donar una energia per estar convençut que mai tenim excuses per llençar la tovallola.

Tres testimonis provinents d’aquest fenomen terrible, la pobresa.

D’allà vaig veure força de superació, dignitat, i persones que estan disposades a exprimir el millor de si mateix.

Gandhi, tenia molts motius per creure en la violència. Però la seva convicció per l’amor i la pau, van portar la seva lluita a la victòria més memorable.

Quantes lliçons necessitem per creure que no hi ha impossibles.

No oblidem mai, que existeixen derrotes, però depèn de nosaltres tornar-nos alçar.

Creu en tu mateix.

Lluita per la teva felicitat.

Esforça’t per aconseguir els teus somnis.

No et rendeixis.

Sigues optimista.

Somriu...

Perquè no hi ha fites impossibles, només somnis per viure.

Bons moments!

2011-10-13T14:11:00.000-07:00

S’ha decidit que el món va malament. Ara la gent ha d’estar patint perquè demà tot pot ser un desastre. La “Crisis” ens menjarà.

He decidit, passar d’aquesta paraula tant estúpida.

Ningú m’ha preguntat si vull jugar aquest joc salvatge.

Jo prefereixo jugar, aquest bonic joc que t’arrenca un somriure amb coses que no depenen dels mercats, ni dels bancs, ni dels politics.

Quines coses són les que et fan més feliç?

Un cotxe?

El meu telèfon?

El que tinc, ja se que potser demà no ho podré comprar tot això.

Mai podré tenir les coses que de petits ens van prometre que tindríem.

M’oblidaré d’aquell viatge lluny d’on visc.

Alguna novetat?

Malauradament també ens diuen que aquelles coses essencials com l’atenció a les persones també estan en perill.

Ens em indignat, em dit que no estem d’acord. Però a cas la gent poderosa ha fet alguna cosa diferent?

Aquesta crisis no va amb mi. No l’accepto. No excuso a cap mal parit. No perdono a cap poca vergonya que permet que milions de persones innocents morin de fam, m’avergonyeixo de la gent que aplaudeix mesures populistes contra els més vulnerables, em repugna els que fomenten el racisme.

Demà, treballaré i lluitaré per donar pel cul als que ens pinten els dies grisos.

Per mi demà el cel serà blau i sortida el sol radiant d’energia.

No serè esclau de les vostres sotileses, us esquivaré vivint amb lo essencial.

Aniré allà on les onades portin l’aigua neta, aniré mar endintre, sortejant les dificultats de la mar i cercaré el camí dels que em decidit viure amb les coses que realment ens ajuden a ser feliços, no deixaré que aquesta gent de dalt, amargui la meva curta existència.

Si puc! Us asseguro que intentaré envair aquest món d’agosarats per declarar la imposició de la dignitat i la justícia social.

Ser valents

2011-09-27T14:51:00.000-07:00

Parlant amb la gent m’adono, que existeix la por. La gent te por, al seu “jefe”, te por a dir el que pensa, te por a dir aquella persona que li agrada, la por a fer el ridícul, la por a sofrir, la por ser tal com és un mateix, la por a superar-se un mateix, la por al fracàs.

Certament, jo m’incloc en algunes pors d’aquestes.

Però, tinc una pregunta, si tu i jo hem anat a l’escola, si tu i jo hem rebut una bona educació, si tu i jo hem tingut bons mestres, perquè tenim tanta por?

La por, és una part de la nostra intel·ligència emocional, ens pot ajudar a ser prudent en situacions de risc i salvar-nos, però quan la por no la dominem, ens paralitza amb excés i ens aturem.

La por, és una eina útil pel control i la manipulació. La gent de poder s’aprofita de la feblesa de la gent que te por.

L’altre dia vaig deixar la por, no perquè estigues més segur, no perquè creies que tindria èxit, però vaig creure en mi mateix, vaig creure que em mereixia donar-me l’oportunitat de enfrontar-me.

Un dia em van explicar una vivència de l’evangeli, Jesús va dir als seus deixebles, perquè teniu por, a cas veieu que els ocells no mengen, no creieu que si ells tenen menjar, vosaltres que sou més importants pel pare us deixarà sense aliment.

Lluny de parlar de fe, el que vull exprimir: Creu en la vida. Tingues una actitud positiva, confia en que tot acabarà sortint bé i que si ens entrebanquem, tard o d’hora tornarem a veure la llum. No demano que creieu en Déu, us demano que reflexioneu sobre els dies viscuts i que penseu que els que venen son una oportunitat per ser feliç.

Llença’t i si cal estrellat, però mai et quedis aturat, sense saber que hagués passat aquell dia.

Ho se, moltes vegades fracassem i això ens genera frustració, però somriu perquè has fet tot el que tu podies fer.

No t’aturis creient que aquell somni, es impossible. Però també accepta la realitat quan no és possible, vindran millors moments a la vida.

Així que en aquesta nit de tardor et proposo, que abandonis aquest petit món que has creat, obra la porta i fes més gran el teu món i la teva vida.

El català als barris

2011-09-12T15:34:00.000-07:00

Recordo el primer cop que vaig aterrar al barri de Ca n’Anglada, em van encomanar tirar endavant l’esplai diari d’aquell barri perifèric de Terrassa. L’objectiu, transmetre un model educatiu que permetés la convivència i la cohesió social. Un barri, llavors molt fragmentat per la separació imaginaria de les persones procedents de Marroc i les persones que un dia van aixecar aquell barri.

Quan vaig arribar episodis de violència recents, feia evident el recel entre els diferents col·lectius. El pla de barris encara no havia aterrat i l’estat del barri feia auster el panorama.

Allà “a la plaza del cura” o “la plaza roja” on també estava la parròquia, s’anhelava la nostàlgia del moviment obrer i veïnal, on fins i tot el capella era un reaccionari del sistema i contribuïa a un moviment progressista clandestí.

Llegendes èpiques, d’un barri profundament amb arrels andaluses, però integrat a la Catalunya emergent.

El que hem vaig trobar, és un panorama de prejudicis, discursos xenòfobs i manca de líders amb ganes de canviar la realitat. On aquella Terrassa obrera i combativa, havia passat a predominar un discurs conservador i populista. De la nova Catalunya a la les Espanyes més arcaica.

L’equip d’educadores i educadors, amb l’ajut de les educadores de serveis socials, les escoles, el servei de lleure de l’ajuntament, el mediador, un entramat complex, vam fer el petit oasis de l’ infància, l’esplai diari.

Però vaig sentir de tot, “Sergi, aquí hay mucho moro, no?” Jo intentava explicar, que tots érem nens i nenes. Tristament, l’ajuntament, em deia els percentatges que tenia que tenir de infants autòctons i infants d’origen immigrant. La raó era clara, només un projecte amb diversitat faria possible, construir una experiència positiva pel barri, fomentada en la convivència i el respecte.

Confesso que era difícil atreure a les famílies autòctones, que si que anaven a l’esplai de dissabte i les colònies. Però temps al temps, vam anar demostrant, que els infants, no entenen de racisme i que junts poden divertir-se.

Una cosa, que hem va dir el president, un home de la resistència del barri, hem va dir: “Sergi, vull que la llengua vehicular dels educadors/es sigui el català, d’aquesta manera, generarem oportunitats per aquesta infància”

Jo molt obedient vaig complir aquesta norma, i des de llavors, he lluitat molt perquè els monitors/es, parlin el català, per mi, es clau, per trobar un element comú, una llengua comuna que ens permet, tenir una identitat, un arrelament, i ens permet, que el Sufian, la Yousra, el Tarik, el Antonio, el Jose, la Jeni, i el Xavi, tinguin la possibilitat de parlar el català i superar la por a parlar, molts monitors/es castellano parlants, els ha costat fer aquest pas, però per mi ha estat una lliçó els que ho han fet.

Educar, en l’estima per totes les llengües, jo defenso activament el dret a conservar i parlar en la llengua materna, sigui castellà, català, àrab o la que sigui. Però el bilingüisme és necessari, educar fent estimar les coses bones que ens dona el lloc on vivim, ens fa defugir de l’odi cap a la cultura.

Al Esquitx, a Can Rull barri de Sabadell, he continuat amb aquesta trajectòria, el català és necessari aprendre’l, no podem acceptar que un nen, no parli bé alguna de les dos llengües, i asseguro que hi ha infants que els fa encara avui vergonya parlar en català.

El coneixement de la llengua ha de ser un pilar de cohesió, d’oportunitat i de construcció d’una societat plural i oberta.

No hem considero un patriota, de fet els debats nacionalistes no van gaire amb mi, perquè em fa mal, quan un poble esta dividit, això no vol dir que estigui d’acord amb els que van contra la nació catalana, però per mi el poble, som tots els que vivim en un mateix territori.

L’educació no és només una manera de preservar la nostra llengua, la història ja ens ha demostrat que, cap totalitarisme i cap feixisme, ha mort la llengua, ni la cultura.

Però, si que correm el perill, que el català s’allunyi de les classes més vulnerables i populars, que el català es converteixi en una llengua elitista, que marqui un estatus social.

La nova Catalunya, és la que també Andalusos, Murcians, Gallecs, van apostar per aquesta terra d’acollida i van educar als seus fills com a Catalans i molts sense perdre arrels.

Jo descobreixo el món de l’Esplai, en un entorn benestant, descobreixo la meva vocació per l’educació i la vida m’ha portat a treballar en barris, tot és molt diferent i un s’adona de moltes coses, la primera la desigualtat social, la mancança d’aprendre una llengua que és poc útil. La família, els amics, el comerç i tot l’entorn parla castellà, el que passa és que no aprenem la llengua, acte seguit, és fàcil reclamar la injustícia de perquè he parlar el català si parlant el castellà tothom m’entén.

Jo tinc clar, cal fomentar els valors, el diàleg, el foment de la cultura, fer ciutadans capaços d’estimar la nostra terra, cada un que tingui les seves opcions politiques, però algú que a nascut a Catalunya ha de parlar el català sense cap mena de problema.

Defenso el model d’immersió lingüística, l’escola en català, però cal molt més, cal que el català sigui una llengua encara més social, on en tots els estaments estigui present.

Cal que l’associacionisme de base, faixi seva la llengua.

La nova Catalunya, haurà de ser valenta, la realitat ens demana ser encara més plurals, tenir una identitat encara més amplia, acceptar que som ja una terra de moltes llengües, ara tenim l’oportunitat d’ajudar a que els infants que son ja catalans però de pares d’altres nacions, conservin la seva llengua, que l’aprenguin també, demà ens farà un país més ric.

En algun moment em va fer por dir a l’equip, penso que les properes colònies estaria bé que a les colònies ens esforcem en parlar en català, al final cada un fa el que vol, els voluntaris exigeixen llibertat, però en la llibertat fonamento la força d’educar convençut que només si eduquem per l’equitat i la igualtat d’oportunitats podrem fer una societat on l’esforç serveixi d’alguna cosa.

Jo m’inspiro en aquell Andalús, que un dia va adoptar Catalunya com la seva terra i al voltant d’una masia, fa créixer un poble, el fa ric, el fa gran. Em fa por en canvi, la Catalunya que te por al foraster.

estimar-se un mateix

2011-09-06T15:06:00.000-07:00

No existeix un estil de vida encertat, no hi ha una veritat de quina és la millor manera de viure, no hi ha formules màgiques, ni magistrals per gaudir millor la vida.

Podem decidir buscar l’elixir, mestres de la vida, persones que ens faran creure en unes veritats... Però jo crec només tu, pots decidir ajudar-te.

A vegades es necessari equivocar-se, descobrir l’art de viure per un mateix, els consells, la recerca, els savis, els grans llibres, ens poden ajudar però no podem pretendre dipositar la responsabilitat de la nostra salut i la nostra felicitat en els altres.

L’altre dia, un gran amic, hem va dir: “t’hauràs d’esforçar molt.”

A vegades la vida requereix molt esforç i ens acontentem en fer el camí senzill i ens excusem en banalitats, en l’estrès, en mil coses que no tenen cap mena de sentit.

“Tot allò que cultives, tot això que nodreixes, que regues, que cuides, la vida tu retornada.” Una frase que he modificat a partir d’una frase del meu amic.

Em sembla molt interessant i en part estic d’acord i d’una altre en desacord. Perquè es cert quan ho dones tot, es probable aconseguir allò que hem somiat, però una tempesta pot fer malbé la collita. Però es cert, que si no cultivem, sinó reguem, sinó ens esforcem, si no ens cuidem... segur que no caldrà cap tempesta, la simple brisa podrà fer malbé el nostre camí, en canvi si hem treballat segur que els pilars podran aguantar millor la tempesta.

A vegades ens equivoquem prenem un camí que no ens ajuda a ser feliços, que ens destrueix, que ens fa més vulnerables, que no ens deixa somriure. Crec que tothom te dret a equivocar-se però també tothom te dret a una nova oportunitat.

Així que et proposo, que t’aixequis de nou, i que miris de traçar el teu camí de ruta.

Et proposo començar per tu mateix.

Jo soc educador, m’he adonat que la coherència personal, és l’únic que et fa creïble i que ajuda a créixer. Per això avui em proposo millorar aquelles coses que crec que he descuidat, que he deixat arrossegar, que he deixat perquè el ritme de la societat així m’ha fet creure. M’he adonat que no hi ha innocència per defensar una mala salut a causa d’un mals hàbits.

Per això cal cuidar el cos, la ment, l’interior... per estar millor i sobretot d’aquesta manera podrem estar millor amb nosaltres mateixos i això ens ha de permetre estar millor amb els altres.

Desprès et convido a implicar-te amb el teu entorn, a fer alguna cosa altruista i solidaria, d’aquesta manera reforçaràs aquest jo i podràs projectar una vida amb un sentit més humà.

Encara que ho sembli, no pretenc fer un llibre auto ajuda, no és el meu fort! Però gent, unes vacances m’han servit per reflexionar sobre la meva salut i m’he adonat que si dediquem una mica del nostre temps a fer esport, fer una millor alimentació, mica en mica un es sent molt millor i una mica un recupera la il·lusió per coses tant absurdes com tenir un hort, fer una cursa, que la bici és més divertida que el cotxe, en sentir que no hi ha distancia llarga ni reptes insuperables i sobretot que encara avui, tot i parlant del jo, tinc més ganes que mai d’unir-me a la lluita per canviar aquest món.

Mal agost pels pobres

2011-08-23T10:44:00.000-07:00

Afegeix la llegenda

Agost del 2011, serà un més complicat per moltes persones.

Una nova llei per regular la venta de ferralla, complica un xic més la vida humil de molts que recullen ferralles, una llei aparentment que vol combatre els robatoris de coure, l’economia submergida, el frau...

A Catalunya, el govern català, en concret la conselleria de Benestar, canvia el mètode de pagament de les rendes d’inserció, són prestacions econòmiques que donen els serveis socials d’atenció primària a persones i famílies abocades a la precarietat. Aquestes mesures del sistema del benestar, volen ajudar a les persones més desfavorides. Es evident que aquestes rendes generen controvèrsies, sobretot perquè els serveis socials, no són universals per tothom i els recursos son força limitats.

Ara el govern, ens descobreix persones que estan a l’estranger i perceben aquest ajuts.

Cert la pobresa no esta absenta del frau i la il·legalitat.

Existeix una economia submergida, que crec que es necessari regular fins i tot en els estaments més febles de la nostra societat.

Però potser els nostres mandataris, haurien de governar amb més sentit comú, que no amb mesures populistes que provenen més de l’extrema dreta, que no pas de governants amb sentit de justícia.

Hi ha gent que roba, que delinqueix, que estafa. Per mi hi ha una diferencia entre els que ho fan per la supervivència i els que ho fan per ostentació.

No podem posar al mateix nivell el senyor Millet, que una persona que probe de la pobresa.

Hi ha persones, que en ambients des estructurats desenvolupen una intel·ligència innata, capaç de vulnerar el sistema i treure profit del sistema.

En la meva curta experiència laboral en entorns desfavorits he vist autèntics cracs d’aprofitar aquest sistema del benestar per sobreviure.

En aquest país fem la vista grossa amb el frau fiscal amb les grans rentes, els paradisos fiscals, aquest per mi son els grans delinqüents. Però els nostres mandataris còmplices i amics d’aquests, els protegeixen. I fixen l’atenció en els més pobres.

Ara el govern, es pren la llicencia de jutjar aquesta pobresa que no te dret a viatjar, perquè te la barra de jutjar a les persones que menys oportunitats tenen.

Amb cinc milions d’aturats, hem pregunto de qui és la responsabilitat de la desocupació?

Quina és la funció dels politics? Ja se que d’ells no és la solució. Però quin és el seu deure? Jo crec que garantir la dignitat a totes i tots els ciutadans.

Recordo a Zapatero, una promesa que va fer abans de guanyar les eleccions, va prometre oportunitats per tots aquells i aquelles que es proposessin tirar endavant.

Estic convençut que ser polític ha de ser una tasca complicadíssima, però crec que la honestedat hauria de ser un requeriment. No obstant crec que el pitjor és la ciutadania que permet aquesta classe política fraudulenta, on el valor de les paraules no te més valor que el de l’engany per obtenir un vot.

Moments per tenir força

2011-07-13T14:49:00.000-07:00

M’engresca saber, que hi ha persones, que quan cauen, tornen a aixecar-se. M’alegra saber que hi ha persones que els seus somnis, es fan realitat malgrat semblen impossibles.

M’encanta estar amb persones que somriuen, desprès de ser derrotats.

M’agrada la gent, que s’accepta com és, que dels defectes es capaç de trobar fortalesa i no problemes.

Molen els que quan hi ha tempesta de la forta, no paren, no s’aturen, continuen, avancen a pesar de les adversitats.

Crec que hi ha persones, amb les quals, val la pena trobar-se, escoltar-les, compartir moments en els quals t’ajuden a veure les coses sense temor.

Dema les coses encara seran més complicades, ningú podrà refer la vida sense comptar amb la solidaritat de l’altre.

Només, les persones que tinguin una actitud positiva, podrà aixecar-se de nou, només aquest podran refer les coses amb humilitat.

Només si pensem en els altres, si la indignitat de les persones que ens envolten, son també doloroses per nosaltres, només d’aquesta manera serem capaços d’ajudar, als que avui sembla que no tenen els drets garantits.

L’èxit, és un invent absurd, d’una societat competitiva, obsoleta i en extinció.

Ara estem a temps, d’estendre la ma, al que més ho necessita, ara tenim l’energia per fer justícia, per comprendre a l’altre. Demà serà tard, per compartir, serà tard per viure en pau.

Necessitem la gent, que es capaç de no defallir a la derrota, les que tenen coratge i son valentes.

Estem a temps amics, de compartir el molt que tenim entre tots i totes. Es hora de fer que el dolor dels més necessitats sigui també el nostre.

Demà potser la pobresa col·lectiva serà tant enorme, que la desesperació ofegarà als pocs rics.

Potser us costa entendre el que pretenc dir, però cada dia estic més convençut en que hem d’aprendre una lliçó important, la de viure amb l’objectiu de ser feliç.

Dies de merda!

2011-06-28T14:16:00.000-07:00

Hi ha dies que la vida és desperta amarga i profundament trista.

Son moments on intentar ser feliç, fa por.

Moments en els que un només li queda reconèixer que la vida és massa injusta amb les bones persones.

Hi ha moments absurds, idiotes, amb els quals un l’únic que te ganes és de plorar amargament, sense que tal desesperació s’acabi mai.

Tot és tant aspre.

Llàgrimes de tristor, perquè ja no podem abraçar al que estimem, llàgrimes per que no hi ha paraules de consol pels que estimem que han perdut tant, llàgrimes encadenades unes a les altres, plenes de ràbia i una immensa tristor.

Aquesta ha estat avui, la veritat més desoladora i la que ha fet massa fosc el dia radiant.

Tot continua, res s’atura, tot esta en moviment, però per tu la vida s’atura i no podem mirar en rere sense que haguem de plorar.

Ningú ens pot despertar d’aquest mal son, ningú ens pot dir que res d’això es veritat?

La vida és així? Avui ho sento però marxo a dormir, profundament enfadat i sense ganes de dir res més!

No entenc el capitalisme!

2011-06-06T15:04:00.000-07:00

Esta clar que el món avançat, avui tenim més mitjans per curar malalties que ahir ens feien morir sense esperança, tenim més medis per tenir una vida més amable...

Però la vida continua sent dura per la majoria de persones de la nostra mare terra i malauradament pitjor per la resta d’essers vius, on el seu futur esta en mans de despostes, que res els importa el demà.

Nosaltres no som menys responsables d’aquesta deriva, nosaltres som tant responsables que avui el futur sigui negre per les noves generacions.

Per això estic convençut que en l’amor, la consciencia que existeix dins nostre, estic convençut que encara podem trobar dignitat per canviar el rumb d’aquest planeta.

Avui, toca alçar la veu, per dir prou d’un món replet d’esclavitud.

Potser, el més sensat, es senzillament es el retorn a un món senzill, on el bé comú, sigui un valor present en cada persona. Si desitgem amb el cor, que tothom tingui dignitat, que tothom tingui dret a ser feliç, que tothom tingui l’oportunitat de construir el seu futur i el seu present. Potser deixarem enrere el desig de posseir bens que fins i tot son còmplices de l’explotació.

Que ens fa pensar que si hi ha gent que pot viure amb mil euros algú ha de viure amb deu mil euros, quina norma absurda i racional, ens porta aquesta absurda conclusió.

Quina llei permet, que així gent en la misèria i persones que especulen per ser milionaris.

No cal que ningú m’expliqui el funcionament del capitalisme.

Però, de veritat, no entenc aquest sistema...

No entenc que aquest món, hi hagi qui cregui que pot destruir el planeta, convertint els boscos en deserts, no m’entra al cap fer dels mars i oceans cementiris nuclears, abocadors de residus, no comprenc l’energia nuclear de cap de les maneres, no comprenc que un jugador de futbol per fer un anunci publicitari cobri una fortuna i una dona de la India tingui que estar esclavitzada fent aquest preuat anunci...

Som capaços d’apreciar la bellesa de la luxúria, de cotxes luxosos, hotels de cinema, mansions... Però som incapaços d’admirar la bellesa dels paisatges que ens brinda la nostra terra, som incapaços d’admirar la riquesa cultural dels altres, de gaudir de coses tant senzilles, però que són insuperables, hi ha coses que et fan ric en l’anima i que ajuden a ser lliure i feliç.

Avui, estem més aprop de la fi d'aquest món tant injust, és un desig però també cada dia més real.

Indignat!

2011-05-24T15:47:00.000-07:00

El que m’envolta m’entristeix, m’entristeix l’absència de consciencia dels poders que actuen amb immunitat però que són autèntics delinqüents.

Però es cert, cada un de nosaltres també ha contribuït a fer un món injust.

Arribat finalment el retrobament dels indignes amb els indignats, tal com sentia dir al mestre Galeano.

Seguint les paraules d’aquest il·lustre enamorat de la vida, m’afegeixo a la idea d’aquest món esta replet d’invisibles que pateixen la desdita, la fam, la mort, la desesperança...

Mentrestant senyors amb corbata, educats, que saben fer servir els coberts, il·lustríssims en la llum pública, gent d’honor, de paraules... Son terroristes, assassins, corruptes, guerrers que maten i esclavitzen l’humanitat, fan de la llei i la suposada democràcia un escut per resguardar-se dels seus cruels crims.

Gent que juga amb l’alimentació de la humanitat, criminals que reuneixen fortunes.

Hi ha un president, que poc va escoltar a Martin Luther, ell només volia que els homes i dones de pell negra tinguessin drets i dignitat, no pas que ells fossin també terroristes de l'humanitat. Un president que va rebre el premi Nobel de la Pau, autèntic criminal, que ha matat amb crueltat a persones humanes, sense més compassió que servir als tirans del petroli.

Quanta gent te que morir, quanta gent te que continuar patint aquesta crueltat.

Quanta impunitat més tindrà aquesta gent, que passeja per l’alta societat.

Soc pacifista convençut, no crec en la violència. Però reconec, que estem fotuts si volem canviar aquest món. Perquè els autèntics tirans, no son gent pacifica, al contrari és gent que domina la violència organitzada i legal.

No puc, que més que felicitar als grans criminals, que avui per avui sempre guanyen la partida, ells sempre, son els que guanyen, ells sempre dominen la situació, ells sols s’alegren de la llibertat d’expressió quan fan ús d’ella per manipular, per generar odi i racisme contra els que ja han tocat fons.

Aplaudiu, als que tenen el control dels mitjans, aplaudiu als que es disfressen d’obrers però serveixen igual que la dreta al mercat mundial.

Es un orgasme, aplaudiu, aquest que poden vulnerar els drets aquí i allà, que només juguen a mantindre el control de la situació.

Saben sempre com controlar les masses, sigui amb l’eufòria del futbol, de la televisió aquesta que tant bé ho fa. Perquè allò que sembla inofensiu, allò que no es Interconomia, programes innocents com el diario de Patricia o Salvame, son també programes al servei d’aquest criminals que demà ens faràn pagar un deute massa elevat, nosaltres callarem, aclamarem a Berlusconi, li mamarem al nostre estimat monarca i la prevere d’un zp o un rajoy tant se val, treure’m al circ als de plataforma per Catalunya, per distreure a la prevere, per experimentar en aquest camp de la tirania hitleriana i feixista, a veure que passa, qui sap potser un dia els poderosos no hauran de correr riscos amb democràcies artificials i mercat lliure, perquè així l’orgasme passi a ser una urgia acollonant de banquers, reis, corruptes, assassins institucionals, farmacèutiques, transnacionals...

Mireu, ja se que hi ha qui diu, que “unos perroflautas incivicos la lian” ja se que “solo traen mierda y moscas” ja se que la ignorància es una bona aliada d’aquesta gentussa que ens representa a les institucions.

Que parlin, que manipulin, que diguin que som terroristes, que diguin el que vulguin, però, sisplau, si cal, si es necessari, continuem lluitant, lluitem per lo impossible, per la derrota esperada, per la utopia que sempre queda a l’horitzó, si cal indignem-nos abans de ser indignes, cridem pels que ja no els queda res, lluitem perquè un dia aquesta gent, un dia siguin simplement criminals i algú els obligui a fer rehabilitació.

I ja ho se, no tinc ni puta idea... ho se... jo no vull que siguem més rics, que tinguem més comoditats, jo tant sols vull que tots tinguem dignitat en un món on el 80 % esta abocat a la misèria i la injustícia social.

Aquestes son les úniques paraules justes que tinc per compartir avui! Jo també estic indignat!

Convicció, consciencia, cor i dignitat!

Ni un pas enrere

2011-05-21T06:21:00.000-07:00

M’emociona veure que de nou, els ciutadans no s’aturen, no es queden quiets, la gent esta indignada, hi ha poques coses a perdre.

Acampades arreu de l’estat, milers de persones acampen i comencen la revolució pacifica.

Sense organitzacions, sense líders institucionals, torna a renéixer l’origen de l’humanitat.

Alguns ho ridiculitzen, ho titllen de moviment espontani i anecdòtic.

Però en les regles del joc han canviat algunes coses, ara el poble ja no te por i ara qui te por son els poderosos.

Aquest sistema neoliberal, ha generat massa desigualtats, massa desproporcions.

Banquers que no han tingut massa cura. Politics que s’han confiat massa dels que no voten a les urnes o dels que voten opcions alternatives.

Som diferents, no pensem igual, però ens uneix, la raó de que desitgem un món on totes les persones tinguin dret a una vivenda, dret a un treball digne, dret a construir un somni.

Ningú te dret a robar-nos el que es nostre, ningú en nom de la seva riquesa personal te dret a oprimir a ningú.

El poble ha dit prou, de que ens estafin. Prou de deixar d’invertir en el més essencial.

El poble ja no tremola! Ara son els rics que tenen por!

Visca el moviment del 15 de maig! Revolució imparable.

Jo tant sols hipoteco les meves paraules

2011-05-16T15:38:00.000-07:00

Sinó fes pública algunes opinions, crec que mai estaria convençut de que allò va de debò. Tinc por de convertir-me en mala gent, en trobar-me sol i no tenir amb qui viure la vida.

Per això hipoteco aquest petit somni meu, d’escriure paraules, que potser estant lluny de les idees que predominen en la societat, paraules que potser un dia no hem permetran pujar un esglaó més en el món dels que viuen sense viure.

Així que quan miro al meu interior en silenci, amb els ulls tancats, penso en quin sentit te la meva vida, només trobo una força interior que no puc comprendre, però que m’empeny a viure amb força i convicció.

Escric amb l’ànim d’aportar quelcom, sobretot aquells que pensen diferent, als que creuen que tant sols dic coses per dir i que un dia hauré lamentar.

Però per mal sonant, per impulsiu que sembli, per irrespectuós que sembli, no hi ha paraula que no escrigui del silenci, de la reflexió, d’escoltar, de voluntat de diàleg.

No vull malgastar ni un minut a la hipocresia, no vull deurem a ningú que la seva finalitat sigui l’ambició de trepitjar als més dèbils.

Un somriure d’un infant. Una mare que res te, però que te força per lluitar pels seus. Algú que s’esforça per refer la seva vida. Una educadora que s’entrega amb total vocació.
Aquestes coses son les que hem fan sentir viu, les que fan que a vegades m’indigni, les que fan possible que la meva vida no hem perdi en la tenebra.

L’únic deute que tinc avui, és amb la vida, viure convençut que un dia ens aixecarem, per fer un món on la vida continuarà sent complicada, però sense tirans disfressats de bona gent, que avui lideren el món a l’abisme.

El meu cor, no hem deixa fer altre cosa, que continuar cridant a la gent a revolucionar la seva pròpia vida, convido que abandoneu les absurditats per començar a ser feliços.

Més igual qui siguis, el que has estat, m’importa el que pots ser i crec que ets el canvi que espera el nostre món.

Aixecar-se de nou

2011-05-15T14:55:00.000-07:00

breu pensament

2011-05-07T10:44:00.000-07:00

La vida ja m’ha ensenyat que la vida mai es justa. Ja m’he fet gran per saber que l’èxit és un parany.

Tot i així avui continuo sense entendre moltes coses. Continuo sense saber perquè aquest món es perd per coses absurdes que no valen per res...

Amb sinceritat, se poc per fer grans plantejaments, soc força ignorant per fer propostes de com fer un tomb aquest panorama que m’indigna.

Hi ha moments que toca emprendre, decidir prendre un rumb.

Però no estic gens cansat de lluitar, gens cansat de fer coses en les que encara crec, encara no hi ha cap causa perduda, encara no hi ha prou per aturar-me, encara tinc forces per creure que podem canviar el món.

Així que aquí estic disposat a unir-me amb aquells que encara somien en fer un canvi social.

Cap benestar pot justificar la indignitat dels altres.

Abandonem l’esclavitud del sistema i revolucionem el món amb coherència.

Ara que estem vius!

2011-04-25T08:07:00.000-07:00

Si dema fos el teu darrer dia a la vida... Et desitjaria un dia esplèndid, sabent que la vida ha estat un trosset recorregut ple de moments que t’han fet especial.

Malgrat la por, d’abandonar la vida, marxessis convençut de que la vida ha estat alguna cosa meravellosa i que tinguessis nostàlgia dels dies viscuts.

M’agradaria que aprofitessis un sol instant per reconciliar-te amb aquells que has estimat però que ara mateix no vols saber res d’ells. En cas de no fer-ho, potser no ho podràs fer-ho mai més.

Al final, ningú es perfecte tots cometem errors, a vegades volent o no, fem mal als altres. I evidentment els altres també ens fan mal. Potser no tot, però algunes coses potser valen la pena arreglar-ho i passar a la reconciliació. Perquè aquest darrer dia és l’últim que la vida et dona l’oportunitat per marxar en pau amb tu mateix.

Somriu per un últim instant, perquè poc o molt, has viscut afrontant la vida amb valentia i vivint instants de felicitat que han fet que tot plegat així valgut la pena. També deixa llàgrimes de tristesa perquè abandones la vida, l’única existència que coneixem i que tenim certesa de que es real.

No marxis, sense esperança, sense creure en la màgia de la vida, perquè ella t’ha fet especial i únic, així que viu convençut que la teva vida te sentit i que d’alguna manera o altre continuaràs viu en el cor dels que t’estimen.

La mort amics, és una realitat molt dura, mai desitjada, però cal que sapiguem que es una etapa més de la nostra vida i cal viure conscients d’aquesta realitat. Potser la més dura de totes no és la nostra, sinó de les persones que estimem, per això ara en la serenor vull que aprenguem acceptar la mort com una etapa més, però no permeteu que la mort us faci treure mai l’ànim per viure i ser feliços, fins el darrer instant i qui sap, potser feliç fins sempre més.

Comunitat o extinció

2011-04-10T15:51:00.000-07:00

Quan els recursos són escassos. Quan aquesta nova realitat econòmica. Cal que la societat es reestructuri.

Cal que fem un debat intens i profund on decidim que és allò que cal retallar.

Es evident que ja no podem gastar el mateix que abans.

Però cal que comencem a retallar?

En primer lloc hem de plantejar un escenari eficient i d’optimització. Això tant lògic i evident, no és així. Encara ja persones que malgrat ser treballadors i treballadores es pensen que son privilegiats que poden gaudir de certs privilegis.

La classe treballadora, hauria de ser un bloc unit i solidari. No hi ha classes de treballadors, tant sols hauria d’haver una unitat per la dignitat i la justícia pels treballadors.

Així que hauríem de combatre aquelles estructures d’organització del treball que al mateix temps que exploten al treballador, l’exclouen de les oportunitats de fer de la seva feina un lloc digne i just.

El funcionariat, pot esdevenir una estructura de comoditat i desmotivació, que malmet el diner públic.

Els empresaris, esta clar que estan al servei de generar beneficis, com hem va dir un bon empresari, ell no fa ètica, sinó diners.

Els poders públics moltes vegades atenen més als que tenen més riqueses, que no pas a sol ventar un futur millor per tots i totes.

El més senzill és reduir despeses com la sanitat, l’atenció social, l’educació... Tot allò que malgrat es tant necessari per les persones, són despeses de l’estat.

Es cert, demà amb les actuals retallades d’uns i altres, moriran més persones, generarem més fracàs escolar, augmentarà la delinqüència juvenil, generarem més despeses per presons, per més aturats... Acceptarem que el creixement de la pobresa sigui una realitat.

Acceptem doncs que el Sistema del Benestar Europeu generat per les grans famílies politiques han fracassat. En el fons ha fracassat el Capitalisme salvatge.

Sento que s’extingeix un model, que estem a temps de transformar en un sistema que permeti viure amb dignitat i llibertat, però també estem en un moment que si els governants no canvien el rumb ens abocarem al caos abocant la ciutadania a una lluita entre privilegiats i pobres.

Aferrar-nos a models existents es no ser responsables.

L’administració pública, ha de poder tornar a fomentar la nacionalització d’empreses que generin beneficis del propi consum. Exemples, telefonia, llum, gas, bancs, asseguradores...

Aquestes nacionalitzacions, permetrien que la riquesa es repartís entre la ciutadania.

Esta clar que la privatització, no ha millorat el servei i ni molt menys els preus.

Però la solució no passa per fer monopolis. Sinó que socialitzem certs sectors que poden generar beneficis al conjunt. I no permetem que certes persones es faixin milionaris amb els diners dels treballadors/es.

Plantar cara aquest empresaris que aprofiten per fer eres injustificats, ajudar als treballadors d’aquestes plantes a fer cooperatives i enderrocar aquest sistema deslocalitzat i salvatge, reorganitzant aquest sistema productiu i potenciar el repartiment del treball.

Necessitem líders, necessitem persones amb iniciativa social, emprenedors. No podem cometre errors del passat. Hem de potenciar gent amb talent, que te idees, que te iniciativa, aquest han de trobar els mitjans per realitzar els projectes que ajudin a innovar i generin salut, ocupació, educació, cultura, inclusió, participació.

El futur esta en potenciar la cultura de la pau, el diàleg, la diversitat. Invertir en això pot garantir el futur de la humanitat. El bel·licisme, el comerç d’armes, la violència, els conflictes armats, la investigació armamentística, els exercits ens aboquen a l’autodestrucció i al mal barat ament dels escassos recursos que tenim per fer una societat més equilibrada.

Haurem de variar el model energètic, si volem que el nostre planeta subsisteixi, ens haurem d’esforçar per reduir el consum, per minimitzar el consum de petroli, el consum energètic, caldrà apostar per les energies renovables i netes, però haurem de renunciar algunes coses, però que us asseguro que podrem ser igual o més feliços.

Eliminar l’energia nuclear haurà de ser un compromís i l’única manera de demanar perdo a les víctimes de Txernobil i Japó.

Haurem de generar noves ocupacions, però que no tinguin que estar relacionades amb la productivitat, més aviat amb la cultura, el coneixement, l’ investigació, la mediació.

La tecnologia ens pot permetre la millor dignitat de les persones.

I amb totes aquestes macro propostes, res serà fàcil i els problemes continuaran existint, els poderosos podran continuar sent rics, però els treballadors podrem estar convençuts que ja no tot estarà a les seves mans.

Caldrà apostar per fomentar l’associacionisme, la cooperació internacional, l’educació en el lleure i la participació activa de la ciutadania. Un model on els barris, les escales, siguin estructures amb capacitat per generar politiques actives.

Transformació o indignitat i misèria per la meitat de la ciutadania.

Confessions d'un educador

2011-04-07T05:59:00.000-07:00

Demano perdo, perquè no sempre estic a l’alçada de les circumstancies.

Perquè hi ha dies que passen coses, que soc incapaç de canviar.

Hi ha dies que la realitat supera la ficció.

Hi ha dies que un no es suficient bo, per contrarestar els contratemps que viu aquell infant.

Ja dies que perds les batalles i es fa tard per fer conquestes inaudites.

Perquè hi ha dies que veus que l’entorn es massa destructiu.

Hi ha dies que no se connectar, que no aconsegueixo que els infants es sentin suficientment estimats per suplir l’amor que manca a la llar.

Ja dies que veus escapar l’adolescent rebel i ja es massa tard per aturar el que ja es un delinqüent juvenil.

Ja dies que he de llençar la tovallola i deixar fer a la marginalitat.

Dies en els que les injustícies dels adults que maltracten als més innocents, són impunes davant la legalitat.

Demano perdo, quan soc incapaç de protegir aquests petits innocents de les injustícies que els i toca viure.

Perquè cada dia hi ha coses invisibles que passen.

Existeixen abandonaments emocionals que vulneren els drets dels infants.

Però avui, torno a la trinxera convençut de que res esta perdut, que encara hi ha temps de lluitar i posar amor en les ferides d’aquells que encara hi ha temps per educar en la felicitat.

Paraules incomodes per la gent que viu molt còmode

2011-03-28T15:39:00.000-07:00

Per molt anys de democràcia, per molts anys de viure millor que ahir, per molts anys de lluita col·lectiva, un sempre te la pressió de mesurar les seves paraules i tenir un llenguatge més còmode.

Però es trist, veure com les persones amb responsabilitats, són esclaus de la seva llibertat d’expressió de les seves opinions personals.

Totes les coaccions, son autocensura per la pròpia condició personal o col·lectiva.

Quan m’avergonyeixo de la classe política, ho faig amb la raó de la justícia social i no de la critica fàcil.

Aquest llegat que tenim avui, es el desencís d’una societat sense un rumb més humà.

Quan una societat permet que hi hagi indignitat i luxúria, el baròmetre ens diu que estem malalts.

Ho sento, però no tinc paraules còmodes pels banquers, per les multinacionals, pels politics, per l’església arcaica, per algunes institucions.

Només tinc paraules d’indignació i condemna.

M’avergonyeix la gent que no practica l’autocrítica i tot el que fan, ho fan bé.

Que saben justificar les coses més absurdes, que poden justificar crims. Hi ha gent que per justificar la comoditat, banalitza la guerra, les retallades en educació, les despeses institucionals, els ajuts públics a la banca.

Hi ha gent que riu les gràcies aquests politics tant amables i cordials.

Pocs politics quan m’he mostrat crític, m’han donat les gràcies per les meves aportacions. Però si que he vist a molts llepaculs oblidar l’esperit transformador a canvi del beneplàcit.

Per què crido?

Crido, perquè s’ha de cridar, perquè s’ha de dir! Perquè no podem continuar construint una ciutadania silenciada i acollonida!

No tinc més que paraules justes per dir que prou de fer que els invisibles estiguin en el anonimat.

Hipocresia és per la gent esclava de les coses terrenals.

Així que practica el llenguatge incòmode pels delincuents legals i amparats per la llei i la democracia.

Revoltes insòlites!

2011-03-22T17:06:00.000-07:00

Esperançat per aquestes revoltes del poble i no de les ocupacions i els tirans.
En aquesta esperança de que les coses més insòlites poden canviar.
Hem llenço a la revolució menys impensable.
Fa uns dies, el Arquebisbe de Barcelona va iniciar el procés d’excomunió del Pare Manel.
No és el primer cop, que m’indigno amb aquesta església catòlica.
He volgut creure durant molt temps que malgrat aquestes postures conservadores de la jerarquia i dels ordres més puritans i retrogrades eren alguna cosa que tenia que respectar, però que dins d’aquesta església havien altres testimonis que feien que això encara tingues sentit pels que creiem d’una manera oberta i diferent.
Però, els retrogrades, han decidit que l’església no és de Déu, sinó de la hipocresia, del poder, de la condemna, del judici fals, dels que no veuen la biga que porten a l’ull i s’atreveixen a treure les lleganyes a l’altre.
En aquesta església, el Pare Manel no te lloc, perquè ha defensat un estil més arrelat a la terra que al cel, amb compromís pels més vulnerables, per la seva lluita a favor de la infància i els joves que aquesta societat exclou, ha fet de la seva parròquia un lloc on la gent que menys te s’apropi a la humanitat i en definitiva ha sigut coherent amb aquell missatge d’estima a l’altre.
Un home que no creu en els dogmes d’aquesta església arcaica i ha defensat postures com la que les dones puguin optar al sacerdoci o que el celibat sigui voluntari...
El reconeixement de que va ajudar a unes adolescents avortar amb els seus diners, l’han portat a que el Senyor arquebisbe el vulgui excomunicar, evidentment pressionat per totes les veus ultraconservadores.
En aquesta església no hi ha lloc pels que creiem d’una manera diferent, dels que hem conegut a través de persones cristianes una manera oberta d’entendre la fe.
Aquesta ESGLÈSIA rebutja als homosexuals, potencia les desigualtats de gènere, s’obstina amb el puritanisme medieval del sexe, vol imposar a la societat la seva absurda moral, no respecta les persones diferents, tolera als capellans pedòfils.

Avui demano una revolta de veritat en les bases de l’església, les que son persones plurals, sense por, lluitem per fer una revolta davant d’aquest que assenyalen amb el dit.
Que ens excomuniquin a tots i totes! Però prou! Aquesta institució, cal un moviment reaccionari i combatiu, aquest cop hem de ser els des de baix els que lluitem i condemnem als bisbes que no practiquen el cristianisme.

Una església plural, és l’església que t’estima tal com ets.

Eleccions Municipals

2011-03-19T06:00:00.000-07:00

Avui, he somiat que es celebraven unes eleccions a la meva ciutat, que eren una festa democràtica.
Que els polítics eren servidors de la ciutat i no privilegiats que tot ho decideixen i que tot ho manen.
He somiat que els ciutadans teníem moltes coses que dir i decidir.
Érem una comunitat que respectaven el dret a ser diferents, de conviure sense imposicions.
Guanyava un govern ferm, convençut de prendre decisions valentes i arriscades en favor de la justícia social.
Uns servidors que no s’excusen sota la paraula crisis i prenen el compromís amb els ciutadans.
Una oposició amb ganes de sumar i aportar.
Prenien càrrecs les persones més expertes de la nostra ciutat, persones amb la responsabilitat de fer la millor ciutat.
Una ciutat més verda, menys contaminada, amb millor atenció a les persones.
Politics sense afany de poder i amb moltes ganes de dedicar els seu temps a les persones.
He somiat que les persones d’altres cultures es sentien ciutadans d’aquí i que ells també tenien representació.
Politics que coneixen la realitat i les dificultats dels ciutadans.
Se que es fàcil criticar, suposo que molt fàcil, més quan un servidor seria incapaç de ser un bon polític, però no trobo coherència que els pressupostos en despesa dels partits en campanya siguin tant elevats, quan tenim com a societat eines de difusió molt més econòmiques i eficients.
En el món de les municipals crec que hauríem de deixar tot el món dels protocols, perquè la humilitat es la millor austeritat que els nostres governants poden exercir.
La millor foto es aquella la qual la societat es la protagonista.
Els il•lustríssims haurien de ser les persones invisibles. Els alcaldes i regidors persones al servei de les persones i no dels privilegis.
Les medalles d’honor haurien de ser pels que s’esforcen a viure malgrat les adversitats de la vida.
Les inauguracions les hauríem de deixar per ajudar al jovent a emancipar-se.
La participació i els referèndums haurien de ser els actes públics de la nostra ciutat.
Les politiques socials, haurien de potenciar l’autonomia de les persones i la no dependència, on les persones que s’esforcen també tinguin recolzament. I mai permetre que els nostres impostos recaiguin en factures de llum, aquest monstre anomenat ENDESA, en tot cas reclamem la nacionalització de les elèctriques.
L’Associacionisme sigui el patrimoni més valuós en la nostra estimada ciutat.
Mai malmetre la natura en nom de l’estúpida obsessió per la modernitat i desenvolupament industrial. Per tant oposar-se aquest 4rt cinturó que no te justificació per la nostra mare terra.
L’educació, no entesa només com l’escola, un concepte més ampli i comunitari. On l’esplai i el escoltisme siguin un dels aliats per construir una educació en valors.
Politics que donin gràcies a la gent que treballa per la ciutat, austers amb els mèrits i austers amb els seus sous i despeses.
Model econòmic? Doncs que també potenciem iniciatives ambicioses com ara les cooperatives locals.
He somiat que les properes eleccions hauran moltes oportunitats per construir la ciutat amb compromís per les persones i la natura.

La força dels infants

2011-03-11T14:01:00.001-08:00

Parlant de fracàs escolar

2011-03-10T15:35:00.000-08:00

Les fites personals sempre estan per davant dels interessos col·lectius, dit d’una altre manera, la majoria de persones som tant egocèntriques que pensem que quan les decisions no són a favor nostra van en contra nostra.

Jo pensava que l’educació t’eduquen per afrontar-te a la vida i sobreviure. Però m’he adonat que hi ha masses interferències perquè les persones es desenvolupin amb un esperit autocrític.

La vida ha estat generosa amb mi, perquè a l’escola mai vaig brillar per les meves bones notes, al contrari, tot hem costava molt, els diners que els meus pares van invertir en l’escola concertada no van donar els seus fruïts, aviat hem van posar a grups de reforç, suposo que hem vaig acostumar al constant fracàs, a envoltar-me de companys que com jo que no brillaven pels bons resultats. Jo recordo l’angoixa de suspendre moltes assignatures. Però el meu entorn es va acostumar al meu fracàs i en poc temps vaig passar a ser un alumne sense motivació i amb gens d’estímul per superar-me a mi mateix.

Gràcies això vaig desenvolupar, alguna cosa extraordinària, la meva capacitat a resistir la frustració i continuar.

Aquest frau educatiu, que vaig patir, m’ajuda al meu present. Passar de l’autoestima baixa a alta, et dona la capacitat de mirar-te la vida amb una perspectiva privilegiada.

Al contrari observo persones amb moltes ambicions a la vida, sense gaires capacitats per assolir aquestes ambicions.

Persones que esperen coses desproporcionades, que constantment es frustren. El pitjor d’això es quan aquestes persones posen el seu jo per davant dels “altres”, amb tanta poca humilitat per dir aquell altre farà les coses millor que jo.

He fracassat tantes vegades en la meva vida, m’he acostumat tant que tothom és millor que jo, que he après a triomfar en la vida, a la meva manera. El triomf? Ser una mica feliç amb la meva vida, ser on vull ser i viure el present com un autèntic repte que val la pena.

Ser fort es necessari, perquè sempre ens hem de creuar amb persones amb un ego gegant, que no toleren la frustració, la critica i aquestes persones poc els importa el teu esforç, el que t’ha costat arribar fins aquí, el que has suat, el que t’ha costat Déu i ajuda. Perquè malgrat el poc esforç, el poc coneixement d’un mateix, poc els importa, perquè ells són sempre millor que ningú!

A ells els i dedico la paraula esforç i superació per fer de la teva vida quelcom amb sentit.

Hi ha tantes coses a fer...

2011-02-27T12:04:00.000-08:00

He tingut la sort de cooperar en projectes internacionals en països en vies de desenvolupament en concret a Cuba, Equador i Marroc. Al principi d’aquestes experiències anava amb una intenció molt ambiciosa, que era ajudar a la gent més pobre.

Malauradament moltes persones que hem anat a fer cooperació, hem anat amb la falsa idea d’occidentals que sabem molt i que podem aportar moltes coses.

Aviat, aprens que aquella gent tant pobre et dona grans lliçons i que allà l’únic que passa es que aprens a veure l’ estúpida conducta de la societat occidental.

Recomano participar en intercanvis, en projectes de cooperació nord-sud, si voleu anar aprendre, a viure una experiència de sensibilització, a conèixer de primera ma les injustícies d’aquest sistema capitalista i salvatge.

Ara si voleu ajudar al desenvolupament d’aquest països. Us recomano que us quedeu a casa vostra i feu altres coses més senzilles per acabar amb la fam, amb la guerra, amb la pobresa.

Quan posis els teus diners, en un banc, a part de mirar el que més interès et dona, informat que fan amb els teus diners, perquè potser perquè tu percebis un 7 % d’interessos dels teus estalvis, hi ha inversors que amb els teus diners estan especulant amb el blat un producte de primera necessitat en països anomenats del Tercer Món. O potser participen d’accions en empreses que inverteixen en armament, armes que serveixen per posar-les a disposició d’aquest dictadors que oprimeixen els pobles, sempre emparats de la nostra gran democràcia.

El teu consum irresponsable, des localitza la producció, generant producció en països on els drets del treballadors no existeixen, aquestes empreses que exploten infants, dones i homes en situacions d’esclavitud, ho fan així gràcies a que amb els nostres diners participem d’aquesta acció.

Cada cop que en nom de la comoditat, el desenvolupament, malmetem el medi ambient, sense pensar en reduir el nostre impacte ambiental, condemnem al món a extingir més ràpida la vida. Reciclar, reduir el consum d’aigua i d’energia, reutilitzar aquelles coses que llençaríem però que potser algú les necessita. El transport col·lectiu, la bicicleta, anar a peu...

Per això et demano que si vols fer alguna cosa per fer un món millor actua amb aquestes petites accions, posa els teus diners en una banca ètica, consumeix allò que necessites, amb responsabilitat, intenta allargar la vida de les coses, comparteix, desplaçat amb transport públic, comparteix el cotxe, ves amb bicicleta, fes un donatiu a una ONG, escriu una carta al president i exigeix el 1 % del PIB al desenvolupament, exigeix que no fabriqui armament per vendre al tercer món, inverteix els teus diners en cultura, en alimentació de proximitat, en potenciar el consum just. Poc a poc aconseguiràs canviar als que avui no són sensibles, cada dia hi ha més gent disposada a lluitar per les coses que no són justes.

Viatjar al sud, m’ajuda’t a posar nom i cara aquest que pateixen aquestes injustícies, m’ha permès que el meu cor es solidaritzi amb aquestes causes, he après a no jutjar i comprendre que hi ha una conspiració per sustentar aquestes desigualtats.

Ara crec que en la pròpia cooperació del Sud, estic convençut que les revoltes, son el principi d’un nou món, on res serà fàcil, però el Nord esta en alerta, ara podem començar a canviar abans de que sigui massa tard.

Moments claus a la vida

2011-02-20T15:50:00.000-08:00

Fa uns dies vaig tenir un entrebanc, el qual no em permetia escriure, perquè les meves paraules eren esclaves de la ràbia.

Ara per fi, m’he alliberat d’aquest sentiment odiós.

A vegades les coses no surten com t’esperes. I et desbordes.

Et preguntes: tot això val la pena?

Val la pena saber que l’enemic més gran que tenim, som nosaltres mateixos.

L’esforç personal, m’ha fet vèncer el meu ego, la meva fúria i la meva resignació.

En moments clau a la vida, m’adono que no espero res de ningú, més enllà de les moltes coses que dec als altres i que al mateix temps m’han fet feliç.

Però per molt que he fet i que faré, m’adono que sempre rebo més del que dono, sempre la vida em retorna vivències que em fan sentir especial a la vida.

M’agradaria arribar al cor de la gent perduda en la frustració i l’odi, perquè s’adonessin que en la vida las coses senzilles i petites, trobem allò que és essencial.

Suposo que el soroll d’aquesta societat, enfosqueix l’anima i ens porta a l’arrogància.

Però en aquests moments claus en la vida, sento que només puc fer una cosa, adonar-me que l’enemic continua estan dins meu i que no ens podem deixar perdre, perquè hi ha moltes coses que valen la pena i m’envolten.

Pensant en els altres!

2011-02-06T15:30:00.000-08:00

Aquest es un reportatge genial, que m’ha emocionat molt. M’ha donat energia, esperança i m’ha fet pensar que els educadors i educadores mai podem, frenar la nostra tasca vocacional.

Moltes vegades la humanitat, la capacitat de voler educar en la felicitat, fa possible coses increïbles.

Jo convido a les persones que eduquen, a fer realitat aquest somni, de fer feliços als infants a l’hora que els fem establir lligams que uneixen i fan que pensem en els altres.

Us adjunto els enllaços per si voleu veure el reportatge, val molt la pena.

http://www.youtube.com/watch?v=Pb_ZJ_xnx6I

http://www.youtube.com/watch?v=8-mPRGLpzP0

http://www.youtube.com/watch?v=6HA6BFsD57U

http://www.youtube.com/watch?v=vA_qA526-hU

http://www.youtube.com/watch?v=mbz_bIoisoQ

Jo mateix

2011-02-04T16:50:00.000-08:00

La felicitat esta al teu abast, sí ets capaç de necessitar ben poc.

La frustració, només la podem superar, si nosaltres mateixos som capaços de no esperar grans coses dels altres.

Quan esperes massa dels altres, disposes la felicitat a mans dels altres, tu ja mai podràs portar el rumb de la teva vida.

Jo, no et puc dir com has de viure tu. Jo, vull viure sense dependencies.

Jo no vull ser esclau d’un món governat per l’egoisme i l’absurditat.

Jo faig les coses perquè tinc conviccions, no espero res a canvi.

Evidentment necessitem que ens estimin i nosaltres estimar.

Però la vida no es una mercaderia. La teva vida, las d’omplir d’experiències que alimentin l’anima i els sentiments, perquè a la fi, allò que fas, és quelcom que t’omple i dona sentit a la teva vida.

Fes el que vulguis fer, no et posis barreres, no demanis res a canvi, no esperis cap agraïment, sigues tu l’únic que esperis quelcom de tu mateix, no esperis elogis, no esperis que ningú et reconegui més que tu, perquè tu ets el millor per saber el molt que has fet per ser feliç i lluitar pels teus somnis.

Jo no escolto aquest soroll que porta el món a l'abisme!

Sense coratge!

2011-01-27T15:19:00.000-08:00

Cada experiència que tinc amb el món polític, amb el món de la banca, em porten a la reflexió profunda de que aquest ferotge sistema ens arrencat l’ànima i l’ humanitat.

Són persones disfressades d’amabilitat, de bones paraules, de correcció, de control.

Mai admeten que han fet les coses malament, mai demanen perdo.

No assumeixen responsabilitats, ells decideixen sempre, i els altres acaten.

Un joc injust.

Desprès hi ha agents per sota, d’aquests llepen per quatre duros... En el qual m’incloc.

“Ojala!” Tingues coratge per denunciar amb força el que no es just, tant de bo, tingues coratge per assumir les bufetades que t’esperen desprès de dir la veritat vergonyosa.

No tinc coratge, per treure aquestes monedes que donen una mica d’esperança alguns que m’animen a continuar.

Quin món més pervers, on la solidaritat també esta en mans dels poderosos.

I les masses estan adormides, esperant a que els que han arruïnat el sistema del benestar, ens portin a temps millors.

Cada dia, soc més part d’aquesta massa adormida incapaç de reaccionar aquesta submissió.

Toc – Toc! Desperta! Toc – Toc! desperta!

Coratge, malgrat el contratemps d’aquest món incert!

Dies en els quals t’atures...

2011-01-23T10:02:00.000-08:00

Entre estona que critico el sistema, i estona que intento lluitar contra el que no m’agrada, soc part d’aquest joc brut.

Potser arribat l’hora, d’assumir que no vull viure amb aquest ritme.

Fa por abandonar la seguretat de les coses, començar de nou. Trobar-te sol!

Tot i així crec que arriba l’hora de posar fre. M’aturo, vull continuar implicat amb projectes que ajudin a fer una societat més justa, vull continuar treballant a favor dels drets i la dignitat de les persones, però vull fer-ho a un ritme que em permeti estar en harmonia amb la meva pròpia vida i felicitat. Fer-ho amb senzillesa i humilitat.

De res serveix demanar a la gent que canviï, si un no canvia.

Aturar-se, adonar-se que aquest ritme frenètic no porta en lloc.

Quan la teva ànima perd l’essència de la transcendència de viure. Quan et mous per inèrcia i no pels ideals, es igual que caminar amb rumb perdut.

Quant ja no sento la musica, que anhela el cor. Vol dir que ens em deixat emportar per l’engany.

Així que avui m’aturo, escoltaré el meu cor i quan aquest em parli, aniré fins on hem porti.

No callaré

2011-01-10T16:28:00.000-08:00

Quan en mig de la lluita pel món, et sents cansat i desolat. Continues cridant contra el vent, però les forces cada cop son més dèbils. Quan aquesta conspiració contra la vida t’esgarrapa, quan la perversitat atrapa les animes de les persones, quan la corrupció d’un món espatllat avança a pas ferm, detonant tot allò que s’interposa.

Sento por, davant d’aquesta maquinaria, tant engranada. Sento les cadenes i el pes de la cobdícia, sento el terror dels que han saltat d’aquest camí odiós.

Es trist, però mai podré vèncer als que dominen les regles del joc.

Mai avançaré en aquest contra corrent.

Però mai callaré i mai deixaré de lluitar pels meus somnis, per fer de la vida, alguna cosa més agradable, que aquesta gran mentida.

Joguines per a tothom!

2011-01-05T09:24:00.000-08:00

Una joguina pot canviar el món, moltes poden abocar el món a l’abisme.

Es important saber, que una joguina per un infant és molt important pel seu desenvolupament personal. Tant important com veure aigua o menjar... suposo que Maslow no estaria d’acord, ja que em podria dir que les necessitats bàsiques son les més importants...

Però la joguina, és alguna cosa que sembla que no, però els nens i les nenes les necessiten igual que l’escola... suposo que algú també discreparà...

Bé l’escola sense les joguines, possiblement no podria desenvolupar la seva tasca educativa.

La joguina, ens ensenya a jugar sols, a compartir amb els altres, a relacionar-nos, a establir rols, desenvolupa valors o al contrari, projecta il•lusions, egoismes, fins i tot son drames quan perdem o es trenca la nostra joguina més preuada.

Tota experiència al voltant de la joguina desenvolupa un paper clau. El problema que la joguina te un paper molt intencionat en l’educació.

Si l’adult, no acompanya la intenció de la joguina, no orienta als infants, podem generar pautes negatives o no desitjades.

Els rols, el joc simbòlic. Se que avui es encara complicat que un nen jugui amb nines o que una nena jugui amb cotxes, tot i així es bo saber, que aquestes pautes es generen, senzillament perquè la pauta social ho estableix així, el fet que un nen jugui a cuinetes, a nines no te cap factor negatiu, al contrari i no condicionarà cap pauta de la seva condició sexual.

No obstant, tampoc em d’obsessionar-nos, els nens jugaran al que els i motivi, nosaltres tant sols em d’estar a prop perquè aprenguin de la millor manera.

No entraré a fer cap anàlisis sobre les joguines. En aquesta nit màgica, on malauradament hi ha excessos per uns i escassetat per a molts. Sent els dos extrems negatius.

Així que us animo a tots els que sous pares i mares a informar-vos del valor de les joguines, a fer un consum responsable i un bon us... feu que el planeta dels petits sigui una immensitat d’il•lusions.

Derecho al delirio. Eduardo Galeano

2011-01-03T10:48:00.000-08:00

Otro, genio y maestro de la humanidad!

El origen de las migraciones modernas

2011-01-03T04:28:00.000-08:00

Difondre les idees de l'Arcadi, és tot un plaer, perquè mai et deixa indiferent! així que us animo a veure el contingut d'aquest patrimoni d'home!

Tenebra

2011-01-01T17:13:00.000-08:00

Als nostres carrers hi ha persones que pateixen la tristesa. Hi ha drames de tota mena, adolescents infeliços que no s’accepten a ells mateixos, que senten rebuig i no poden somriure. Hi ha dones prop nostre, que no poden decidir, que son submises a uns homes masclistes. Trist per l’home i per la dona. La dona perquè no te dignitat, te por, es maltractada, no te llibertat i viu en silenci una tristesa immensa. L’home, perquè ha perdut l’oportunitat de compartir la vida amb algú especial, perquè mai sabrà que es sentir-se estimat, mai tindrà un recolzament sincer, mai podrà gaudir de l’autèntic amor.

El drama continua, famílies que s’han fet pobres, abocats a la beneficència i la desesperació d’un dia a dia esgotador.

Persones adultes, amb discapacitats psíquiques, que son apartats de la societat, que no reben el estímul i les oportunitats, per desenvolupar la felicitat i viuen amb una frustració i rebuig perpetu. Famílies dessolades en l’aventura de lluitar per la dignitat dels seus fills i filles.

Cada cop més persones de casa nostra, pateixen malalties mentals i neurològiques, i viuen amb fòbia social, estan estigmatitzats socialment.

Joves que intenten integrar-se a la societat, i els exclouen per ser Gitanos, per ser Àrabs, Negres, Llatins, Romanesos. Aquest any la llei els farà encara més vulnerables.

Un drogoaddicta, víctima de les drogues, compleix condemna a la presó i ja es un condemnat per sempre.

Un home, ha perdut l’esperança i dorm al caixer del carrer, un banc és el seu saló, un “tetra break”Don Simon i alguna resta de cigarreta són la seva fortuna i menja de les escombraries.

Un nen es maltractat pel seu pare i la mare no el protegeix, perquè la por l’envaeix i l’anul·la

I si volem una mica i anem més lluny de casa, trobarem catàstrofes latents com ara Haití, conflictes armats que arrasen les vides dels innocents, escassetat d’aigua, esclavitud laboral, falta de llibertat d’expressió, explotació infantil, fam...

Al escriure això he intentat pensar en casos reals, que conec personalment, no els he tret de llibres, sinó de realitats, que avui existeixen. No son realitats llunyanes i no hi ha un metro per mesurar el drama, perquè les situacions de vulnerabilitat ens submergeixen en la tenebra.

Davant d’aquesta tenebra, tenim llum aportar, jo personalment crec en la societat civil, però no en la beneficència. Necessitem en molts cassos bons professional que puguin actuar amb prous recursos, necessitem més sensibilització, necessitem organitzacions independents dels governs amb capacitat de combatre la injustícia. Necessitem canviar l’estructura social que fa aquests sotracs de violència estructural.

Politiques socials, de cooperació i de drets humans que permetin eradicar la pobresa. També cal una societat amb valors ferms.

Estic convençut que el nostre país te capacitat humana i econòmica per eliminar certes tenebres.

Però a la meva ciutat, han apostat per suprimir el suport a les associacions que treballen a favor de les persones més vulnerables, han reduït el pressupost a la cooperació.

2011, un any d'oportunitats

2010-12-27T09:40:00.000-08:00

Desconnecta d’aquest ànim del carrer, no escoltis als que et volen deprimir amb aquest futur incert.

Llevat amb la convicció de que tu, pots marcar el destí de la teva pròpia vida.

Difícil no vol dir impossible.

Fes d’aquest any una oportunitat, per ser el canvi que el món espera.

Cal ser combatius, no acceptar les respostes i decisions dels que han après a fer girar el món al seu interès.

Retornem el rumb al món.

Fem-ho! Sense por, tenim poca cosa a perdre i molt a guanyar.

Imaginem un món, on les persones poden valer-se per si mateixes i cercar un futur esperançador.

Els nostres drets, no els dona ningú, son nostres, així que ningú ens prengui el que es nostre, ningú ens trepitgi, que tremolin els injustos, perquè 2011, és temps de canvi i revolució.

Que 2011, trobis dignitat i felicitat.

Nadal, un dia qualsevol!

2010-12-23T09:12:00.000-08:00

Regala amor als altres,

t’acompanyi la màgia d’estimar,

que la llum del teu cor brilli.

Descobreix el Nadal senzill,

el que regala una abraçada,

i el somriure càlid.

Fes una oportunitat,

sigues agosarat i atreveix-te

a canviar el món!

Que el dolor dels altres,

no et deixi indiferent,

Nadal és això.

Dona la mà aquell qui la necessita.

agafa la ma quan tu la necessitis,

ets únic, però també com els altres.

Nadal és l’espurna d’esperança,

d’un temps on neix una llum feble,

però que t’empeny a viure.

No et deixis perdre pels excessos,

res et faixí oblidar,

que el més important és lo essencial.

Quan dema ja no sigui Nadal,

continua vivint de la mateixa manera,

fent especial cada dia de la teva vida.

Fins a la victòria sempre!

2010-12-19T15:22:00.000-08:00

La crisis econòmica ha despertat en la gent més por! I la gent aposta ara per les dretes, per la xenofòbia, per defensar els que generen més desigualtats entre rics i pobres.

A mi em genera por aquesta reacció social. Però aquí les pors tenen por a dir!

Hi ha un món espatllat, per culpa d’un sistema injust.

Deixeu-me profetitzar! Però hi ha molts signes, per veure que el món canvia, degut a la fermesa de les persones que a pesar de totes les contres i tot els impediments, han lluitat i lluiten per canviar el món.

Ells han mantingut l’esperança i la consciencia de la humanitat.

La victòria d’aquesta lluita, es gracies a la debilitat d’aquest sistema, que alguns creien que era invencible.

Estic segur, que les persones hauran d’aprendre a racionalitzar els recursos naturals, que les persones hauran de retornar a ser una societat comunitària i solidaria.

Haurem d’aprendre a viure, compartint allò que tenim, a fer us dels bens col·lectius, a consumir allò imprescindible i cercarem la felicitat amb coses que res tenen a veure amb el materialisme i si que tenen a veure amb l’amor, l’amistat, la cultura, el lleure, l’educació, la salut...

La societat de la participació, de la organització col·lectiva, de la dignitat per a tothom.

Es posarà la tecnologia i la ciència al servei de les persones i la natura, no pas a l’explotació.

Abandonarem els sistemes de productivitat i consum, per el sistema de l’autosuficiència, on treballarem senzillament per viure i no pas per ser esclaus dels bancs.

En aquesta societat, existiran els diners, els impostos, els bancs, empreses... però cap d’aquest tindran una finalitat lucrativa, més aviat tindran el deure de cobrir aquelles necessitats.

Wikileaks, Moviments Socials, ONG, associacionisme, les xarxes socials, la crisis econòmica i financera, el agotament del petroli i tant recursos naturals, el desastre polític. M’esperança a un canvi de rumb!

Avui. Les revolucions ja no es fan amb armes per això esta a prop la victòria!

Dinero y conciencia: ¿A quién sirve mi dinero?

2010-12-13T13:06:00.000-08:00

Lluitar?

2010-12-10T16:52:00.000-08:00

Mireu amb sinceritat e ignorància, estic cansat d’aquest sistema! Estic cansat de les lluites col·lectives que no pensen en fer un món millor, estic cansat de l’esquerra que defensa als privilegiats, estic cansat dels governs que es pensa que tot o arregla amb l’exèrcit.

Estic defraudat avui més que mai, d’aquelles persones que avui no son capaces de mirar el món amb un xic més d’humanitat.

Sento crits, ràbia, incompresos que demanen comprensió als altres incompresos ... Culpables que es renten les mans.

Que ningú em parli de revolució, que ningú em doni lliçons, que ningú m’expliqui tot el que ja se... perquè ara ja mai creure més en aquesta estupidesa.

Ho sento avui, ja no tinc bàndol, estic desolat, estic trist de veure com un cop més es parla de coses que no ajuden a construir un món amb més dignitat.

Que la televisió esta contaminada, que els mitjans de comunicació estan podrits ja ho se molt abans d’aquest xou.

Penso en un nen que ha deixat de ser nen, penso en una dona que mai decidirà res i serà submisa, penso en una família que plora desesperada i jo no tinc paraules de consol, una nena es sent acomplexada per tenir la pell negra, li dic que es ben guapa i que no es preocupi, m’entres 40.000 indesitjables voten un partit xenòfob i racista.

Podria continuar explicant realitats que son silenciades per aquesta societat que fa moltes coses invisibles.

Estic cansat, de veure, com cada dia, els invisibles, pateixen, sense que ningú en parli...

No vull sentir les penes dels privilegiats, en serio... en tinc prou amb el meu dia a dia, dels que no m’ajuden a entendre les coses, però els que em fan veure la realitat, els que em donen força per cridar! Per cridar que ja ni ha prou! Prou de tanta merda! De tanta indiferència!

Quan ens posem a treballar eradicar la pobresa i la injustícia social? Quan deixarem de ser esclaus d’aquest model de producció i consum? Quan?

Així que alt i clar no conteu amb mi per defensar els que crec que tenen més eines que jo per auto defensar-se.

Llibertat d'expressió

2010-12-06T15:25:00.000-08:00

Es pot limitar la llibertat d’expressió? Podem justificar la censura? Podem perseguir aquells pensaments odiosos que aterren la dignitat de les persones.

Esta clar que en la dictadura de Franco, van ser molts els que van morir per expressar les seves idees, van ser molts els que van patir censura. El mateix podem dir que ha fet l’església, Hitler, Mussolini, Stalin, Fidel Castro, Teocràcies Islàmiques, i fins i tot les democràcies europees han censurat o condemnat idees politiques.

El que em queda clar, en tots els casos, és que cap regim totalitari, ni la força dels estats han pogut controlar les persones que han defensat la seva integritat ideològica.

Però la llibertat d’expressió, no vol dir una societat on només siguin valides les expressions que es fonamenten en els drets humans, la dignitat de les persones.

També vol dir acceptar la llibertat d’expressió d’aquelles idees racistes, feixistes, idees que no respecten la dignitat de les persones.

Només un marc lliure d’expressió, és la garantia d’un marc just per defensar la veritat.

Fins i tot un estat just, que vulgui defensar els drets del seu poble, davant idees que generin odi e indignitat, on posarien el límit? Quins llibres hauríem de censurar, quins grups politics? Els mateixos que un dia van ser opressors?

Les idees, es combaten amb idees, combatre amb la paraula, amb la força del discurs intel·lectual, és la millor manera de combatre les persones que generen odi de les seves paraules, la ignorància es combat amb coneixement.

La por, la censura, la il·legalització, la condemna, la violencia sobre els que creuen en un món d’holocaust i superioritat només poden ser vençuts si discutim la veritat.

La llibertat d’expressió no vol dir compartir, ni permetre la vulneració de l’altre, senzillament vol dir que la nostra societat es regeix per una regla on ningú pot imposar la censura.

Perquè demostrat que qui regula aquesta censura, sempre es qui esta en el poder, l’unica garantia que tenim es regles de joc per tothom igual.

Aquesta idea que expresso, la he pogut desenvolupar gràcies a un gran pensador intel·lectual progressista, anomenat Noam Chomsky del qual ja vaig parlar fa uns dies.

Esplai, oasis d'utopia

2010-12-05T05:12:00.000-08:00

Catalunya és un país de prosperitat associativa i cultural. Per mi es una sort, poder formar part d’un patrimoni encara avui no prou reconegut, com és l’Esplai.

Dins el món del lleure educatiu o l’associacionisme educatiu, hi ha una riquesa de joves compromesos amb el cau o l’esplai, amb les colònies, els campaments...

Milers d’infants participen de l’esplai i el cau.

I durant més de cinquanta anys, el patrimoni dels esplais, han treballat de manera altruista, pels drets dels infants, pel coneixement de la cultura catalana i l’ús de la llengua catalana en temps que aquesta estava prohibida. També em aportat una manera d’educar basada en la motivació de l’infant, la llibertat i la innovació.

No son les mateixes necessitat les que és donen en el temps del franquisme que les necessitats que és donen avui.

En tot cas, el sentit continua sent vigent. Actuem sobre les mancances socials, una societat on diuen que hi ha una crisis de valors.

L’Esplai, incideix en la transmissió de valors, fonamentats en l’ideari de les entitats. Un valors que coincideixen, en la solidaritat, en la justícia social, la dignitat, la llibertat personal, ser persones critiques i autocrítiques, estimar a l’altre, el respecte a l’altre, l’estima per la natura, la implicació i el compromís, el diàleg i la pau ...

Avui som l’altaveu social, on demanem que la joventut no sigui infravalorada, ni tampoc criminalitzada, perquè vivim en una societat on és projecta un oci de consum , una oferta d’oci passiu, que els joves son cridats pel mercat neoliberal a consumir i participar d’un model que incita dinàmiques absents de valors i on les relacions personals son buides.

Per això l’esplai defensa un model alternatiu on les relacions personals siguin autentiques, sinceres, on la festa sigui també un element transformador .

Els joves avui son víctimes d’aquest mercat salvatge, on la societat no es preocupa per intervenir perquè els joves, deixin de sentir-se desvalorats.

L’administració pública continua destinant molt pocs recursos a l’associacionisme juvenil i als projectes adreçats als joves.

Per això davant d’aquest panorama on els adults titllen als joves d’irresponsables m’entres paradoxalment busquen l’elixir de l’eterna joventut estètica, intentant dissimular aquelles arrugues i aquelles canes que altres temps era acceptat fruit de una vida madura.

Per això defenso els oasis on els joves, tenen un paper protagonista, on és poden desenvolupar activament, on es formen, reflexionen, donen el seu temps, per un projecte educatiu, amb una base transformadora molt activa.

Joves feliços protegits d’aquest món pervers i buit de contingut humà, on per sort moltes famílies confien en que val la pena que els seus fills i filles participin d’aquestes activitats, perquè allà tot i que sembla que juguin, aprenen a relacionar-se, a resoldre les dificultats, ha integrar molts valors que d’una manera engrescadora, poden aprendre gràcies a un model educatiu del qual em d’estar orgullosos.

Lluitar pels ideals...

2010-12-01T16:33:00.000-08:00

Les coses no es poden canviar... Ho sento, no admeto que les coses no es poden canviar, el canvi és real quan nosaltres actuem amb convicció i amb una força transformadora.

En la lluita per un altre món, no pot haver veus pessimistes i catastrofistes.

Cal dones i homes, amb empenta, amb força per creure en elles i ells mateixos.

Crec més en elles que en ells. Elles son la força que en els darrers anys han revolucionat més el món, han qüestionat més les regles del joc, i són les que sempre estan a la trinxera defensant la dignitat de les dones, de la pau, de l’ecologia, de la solidaritat...

Així que m’inspiro sense por d’aquesta força del feminisme amb tanta veritat i amb tanta força revolucionaria.

Cal en primer lloc un canvi personal. Perdre la por als interessos personals per defensar una societat col·lectiva.

No crec que necessitem una societat homogènia, on tothom pensi igual, amb doctrines...

Al contrari necessitem una societat plural, amb plena llibertat, amb capacitat participativa, on tothom es senti respectat.

Crec profundament que l’educació ha de ser l’arma més bel·ligerant d’aquest segle XXI, una educació transformadora, que eduqui en valors humans, amb esperit de servei, amb capacitat critica i autocrítica.

No podem continuar generant una educació, on no hi ha treball comunitari, participació social, on l’escola no sigui un agent transformador i que lideri l’educació amb l’entorn.

No es tracta d’ensenyar que s’ha de creure, quin ideal polític... Més aviat és tracta de moure inquietuds, motivacions, acompanyament, realització, on els infants i joves puguin trobar el seu lloc al món, perquè no es veritat que els joves estructuralment tinguin que ser persones en situació d’exclusió perquè fracassen.

El problema dels pedagogs, es que posen la pedagogia al servei de l’aprentatge, però la pedagogia ha d’estar al servei de la transformació social i la dignitat de les persones.

L’educació ha de ser una conspiració del sistema, educar per fer una ciutadania implicada, compromesa i lliure.

Per això us animo a fer el canvi, a lluitar des de l’activisme, des de el vostre posicionament d’estudiant, de treballador, d’educador però que el món us empenyi, que la vostra veu no sigui silenciada, que la vostra opinió prevalgui, perquè el canvi al món és possible si som molts els que actuem!

ara que venen les eleccions...

2010-11-23T16:23:00.000-08:00

El diumenge sortirem de dubtes dels resultat de les eleccions al Parlament de Catalunya.

Fa uns dies, vaig escriure “carta oberta als politics” en aquest mateix bloc.

Se que ho vaig fer amb to, bastant dur i amb molta desconfiança.

Continuo tenint els meus dubtes sobre els politics que es presenten.

Però a la vida, no podem renegar de tot.

Diumenge molts ciutadans estem cridats anar a les urnes, jo continuo sense veure una opció clara.

Però m’agradaria creure, que dilluns tots els diputats electes, treballaran sense fer promeses, que treballaran plegats, aportant el millor d’ells mateixos, escoltant als seus opositors, acceptaran la critica, com alguna cosa positiva. Vetllaran per la pluralitat i la llibertat d’expressió com un principi i un valor a preservar.

Hi haurà diàleg, per construir un futur millor. Creuran que la participació ciutadana serà un dels millors mecanismes per implicar a tothom.

Jo a canvi us respectaré com persones que representeu a uns ciutadans que han dipositat la confiança en vosaltres, no perquè comparteixi les vostres idees, més aviat perquè crec que em mereixeu respecte i afecte pel vostre compromís personal.

Confio en tots i totes vosaltres, vull creure que dins vostre hi ha bona voluntat i que teniu ganes de fer una Catalunya millor.

Em preocupa els missatges de confrontació, que transmeten un missatge de confrontació. Crec que necessitem ser un territori on la convivència pacifica i amable sigui el nostre valor.

Tant de bo, dema deixeu de fer partidisme i comenceu a veure persones sense etiquetes, sense interessos, sense bàndols.

No podem continuar sent una societat sense diàleg. Sense posar-nos en el lloc de l’altre. No podem titllar als altres de culpables, tots i totes tenim deures i drets, aquest ha de ser un principi que ens ajudi a construir plegats un futur més esperançador.

Crec que els politics tenen el deure, de tenir ètica, ser transparents, propers als problemes de les persones i gestionar bé els recursos públics.

No oblidar mai, que els que pensen diferent, també son ciutadans que mereixen la vostra atenció, encara que sapigueu que mai us votaran, que mai us lloaran, ells son la vostra millor causa.

No oblideu, que teniu una gran responsabilitat, oblideu els privilegis.

Teniu quatre anys, per demostrar-me que malgrat tot val la pena creure en la democràcia.

Així que us desitjo a tots i totes, bona sort, que sigueu responsables amb allò que dieu i allò que feu.

Manifest de les monitores pels drets dels infants

2010-11-21T15:39:00.000-08:00

I avui, en nom del col·lectiu de monitores i monitors us volem dir:

Que la societat ha avançat tecnològicament, l’home ha aconseguit grans progressos, però, malauradament, el gran fracàs com humanitat és que avui encara moren nens i nenes per mala nutrició, encara avui són molts els nens i nenes que no tenen accés a la medicina, encara avui les nenes pateixen discriminació de gènere. Son molts els infants que no van a l’escola, per increïble que sembli, encara hi ha homes que exploten a la infància, sense escrúpols, sense humanitat, que posen per davant els interessos econòmics a l’ètica i la humanitat.

Els Drets dels Infants, són vulnerats, perquè existeixen adults que no tenen amor pels altres i menys per els nens i les nenes.

L’Esplai, denunciem aquells que maltracten la infància, que no respecten el dret a ser petit, a ser entremaliat, a ser feliç, a ser mogut, a ser innocent, a jugar, a participar, a aprendre, a ser diferents, a ser estimats...

Alcem la veu, per dir prou de tolerar aquests que no tenen escrúpols.

Prou d’enganys, prou de mentides, prou de fer dels nostres carrers llocs hostils pels nens i nenes.

Els esplais de la ciutat, volem ser transformadors. Eduquem en valors, eduquem per fer ciutadans sensibles a la justícia social i que lluitin per un altre món.

Continuarem abanderant la defensa dels Drets dels Infants, continuarem compromesos amb l’educació, continuarem reivindicant un altre món, que posi el progrés al servei de la dignitat de totes les persones, petits i grans.

Ho farem amb pocs recursos, ho farem sense ser una prioritat per l’agenda dels nostres mandataris, ho farem amb el menys preu dels que no volen sentir que el món ha de canviar, però tot i així, continuarem fent esplai i continuarem lluitant activament pels Drets dels Infants d’aquí i d’arreu del món.

Sabadell, 20 de novembre del 2010

Jo no t'espero

2010-11-07T14:22:00.000-08:00

Em costa creure que aquest home, sigui representant dels valors de l’evangeli. Que te a veure aquesta jerarquia poderosa i ostentosa amb la vida senzilla d’un home anomenat Jesus.

L’Església d’aquest segle, continua apostant per l’església de poder i imposició.

Es trist, que aquesta institució encara aposti per la doctrina del puritanisme, l’ imposició, l’ intervenció amb l’estat, el privilegi, la moralitat conservadora.

On queden els cristians de base? Els que avui no han anat aquesta cosa tant vergonyosa de la benedicció del temple de la Sagrada Família de Barcelona.

On queda la pluralitat d’aquesta església? On queda el meu dret, de no estar d’acord amb aquest rumb? Perquè la censura de tants cristians de la teologia de l’alliberament o tanta censura al socialisme cristià.

Perquè no respectem el laïcisme com un bon model de convivència on tenen cabuda totes les opcions de la pluralitat de la nostra societat. L’Estat no pot continuar finançant l’església amb privilegis.

Cada dia observo més el control que tenen els bisbats, sobre totes les institucions religioses, però arribat l’hora que aquestes institucions practiquin la seva llibertat d’expressió, perquè la jerarquia no te cap dret a censurar i controlar. L’única obligació que tenen les institucions cristianes és complir amb l’evangeli i no la doctrina arcaica.

Perquè això suposa un crim més injustificat.

L’Església actual esta propiciant més ateus i rebuig aquesta institució que qualsevol tendència atea.

Sí continueu arrossegant milers i milions de persones a les quals respecto i tenen tot el dret.

Però això no justifica, les coses odioses que feu:

La igualtat a les dones, encara avui, sou la institució on la dona no te res a decidir, sempre esta en un segon pla, això no respecta ni la igualtat ni la dignitat de la dona.

La moral absurda de la sexualitat i el celibat, on cada qual tingui les seves opcions lliures però no imposicions. Perquè el servei a les persones no te res a veure amb les opcions sexuals.

La homofobia, deixeu en pau als gais i lesbianes, als quals mereixen la mateixa dignitat que els heterosexuals.

Transmetre els valors de l’evangeli i la fe, no poden estar lligades a la imposició.

La no acceptació del condó, com un mitja de prevenció de l’embaràs i la transmissió de malalties de transmissió sexual.

La manca de participació i democràcia dels laics a l’hora de prendre decisions dins l’església.

Perdoneu-me però jo no puc creure en aquesta església rovellada pel temps, al servei del poder i els rics.

Així que jo no espero al Papa. I reclamo una església plural i oberta a la societat. Perquè aquesta església jeràrquica, allunyada de Déu i del poble no serveix per res.

Arreglar el món, una tasca molt complicada

2010-11-01T16:40:00.000-07:00

Cada cop que aprofundeixo més en conèixer l’estat del món, descobreixo que esta pitjor, més malalt. I quan busques els motius i les causes, t’adones que existeix una perversitat i una indiferència aclaparadora.

La complexitat i l’entramat d’un món globalitzat, hereu del colonialisme i l’ imperialisme, fa que cada dia passin coses terribles, ocasionades per un món capitalista i consumista.

Avui la humanitat te la capacitat tècnica per portar dignitat a totes les persones, avui tenim la capacitat de preservar el planeta amb tots els essers vius.

En canvi, hi ha una força poderosa en aquest món, que no te escrúpols en explotar els recursos, exhaurint allò que la mare natura ens ha ofert pel progrés humà.

Em tocat fons, però tot i així encara no hi ha una reacció de la societat. Continua imperant la por, a perdre el nostre sistema de benestar.

Però no te sentit continuar amb un sistema que condemna a la majoria de la humanitat a viure en la misèria i la precarietat.

A més, com a societat occidental, va en augment les malalties mentals, les depressions, els suïcidis... Si es cert que hi ha una base biològica, cal destacar que la nostra societat no potencia l’autoestima de les persones.

La publicitat agressiva, a generat malalties com l’anorèxia, la bulímia, el consumisme compulsiu...

La societat materialista, no ha es capaç de generar felicitat.

La constant cursa de consum desorbitat, ens porta a un sistema de treball de productivitat, que esta generant cada cop més contaminació i malmeten els pocs recursos naturals.

Tothom gira al voltant de l’ interès econòmic.

Aquest és l’autèntic problema.

Però no parlo del que fan els politics, parlo del que fem nosaltres. Fins que no posem l’ètica i la justícia social per davant dels diners, tenim poc a fer.

M’explico, quan poso els meus diners al banc, els poso en aquell que em donen més diners però no em pregunto si es fan injustícies amb els meus calers, quan consumeixo no tinc en compte els criteris de justícia. No em pregunto si hi ha explotació infantil o explotació laboral.

Quan menjo, no em pregunto quants camperols han estat explotats, si tenen criteris ecològics, si garanteixen la millor opció de salut.

Donem tant valor al nostre diner, que justifiquem la desdita dels altres, però també la nostra. Fins i tot encara que vagi en contra de la nostra salut i el futur dels nostres fills/es.

Així que esperem dels que més tenen? Que siguin sensibles? Les regles del joc son molt senzilles, no consumim irracionalment, fem-ho amb criteris de responsabilitat i compromís social, podem reduir el consum d’algunes coses que no necessitem, e invertir els nostres diners en coses que contribueixin al nostre millor benestar.

Caldrà que aprenguem a que no tot es el sistema productiu, la cultura i el coneixement també haurà de ser una cosa en la qual comencem augmentar el nostre consum no materialista.

Sembla complicat, però es senzill. Només em de deixar que els diners siguin el centre de l’univers i que estiguin al servei de la dignitat.
Un lloc per estar millor informat:
http://cric.pangea.org

Trontollar les regles de joc

2010-10-29T15:15:00.000-07:00

Continuo fent algunes reflexions sobre el curs de filosofia de la pau, en aquest cas el conferenciant ens va parlar d’un intel·lectual que jo desconeixia, Noam Chomsky.

Cal destacar que és un científic, intel·lectual, persona d’esquerres compromès amb la pau.

Convençut que la vida te veritats demostrables i s’han d’acceptar.

L’altre reflexió que fa, és que la censura no es justificable. Per molt odiós, molt pervers que sigui la idea.

Jo em preguntava, podem no censurar el pensament de Hitler. Segons ell, no s’ha de censurar.

La majoria d’assistents ens va provocar neguit. Perquè convençuts que la justícia social i la dignitat no poden ser tolerades.

Però ara, m’ho miro i entenc que la censura es una idea inútil. Perquè en primer lloc esta en mans dels que tenen el poder i segona perquè el que provoca que les idees arribin als fets no es combat amb censura, més aviat es combat amb la veritat.

Aquest home, és Ateu convençut i planteja que la Biblia i l’Islam son llibres que han estat pretext per molts genocidis. Planteja llavors, aquests llibres s’haurien d’abolir?

Una qüestionament que em va fer pensar.

Quina gràcia te acceptar la llibertat d’expressió dels que pensen semblant a tu i que no t’ofenen?

Ell esta convençut que no.

També convida als intel·lectuals, a ser crítics amb el seu propi país i els seus aliats. Perquè aquest son privilegiats i tenen el deure de incidir sobre les injustícies. Això no esta contraposat a ser crític amb les injustícies dels altres països.

En el seu cas, cal dir que es Jueu i viu a Estats Units d’Amèrica. En aquest context ell es molt crític amb l’Estat d’Israel i Estats Units. Una idea, que m’ha fet pensar, no és que EUA permeti fer el que vol Israel, més aviat Israel fa el que diu EUA.

Entre altres moltes coses trenca amb la concepció conductista de la psicologia.

Critica a la gent d’esquerres que no accepta la influencia de la biologia al comportament humà. Cal combatre les idees en el camp de les coses demostrables i acceptar la concepció d’uns valors universals.

A la resposta de quan es justificable la violència?

Contesta que a un pacifista, la violència no es mai legitima.

Aquest resum mal fet, em genera l’admiració per un intel·lectual amb un coneixement desbordant, amb una capacitat d’aportar-me reflexions increïbles.

Coherent, capaç d’optar per un compromís des de una raó científica.

El debat, ens porta a una profunditat tant extrema.

Un dels assistents, va fer una reflexió, de que els pacifistes, som crítics amb l’ imperialisme, però obvien parlar de la barbàrie de la URSS, i que cal ser crític amb uns i altres. Però el que em va fer adonar encara més, es que molts pacifistes els ha costat manifestar-se en contra d’ETA i en canvi gens contra la guerra. I deia que si creus en la Pau, implica fer-ho amb convicció. Però per entendre a Chomsky hauríem d’entendre que per un professor de la universitat a Màlaga, pot fer una critica al entorn d’ETA, en canvi, el que te mèrit es que professors d’esquerres, pacifistes critiquen a les Universitats del País Basc la violència d’aquest grup i també ho fan amb l’aparell de l’estat.

Bé, d’aquesta xerrada, he après un munt de coses i el que em quedo, és amb moltes ganes d’aprendre més i escoltar aquest que amb el pensament son capaços de fer-te trontollar moltes coses.

I és evident que discrepo d’algunes coses. Però davant aquest coneixement, només puc sentir-me un ignorant, que necessita aprofundir molt més per arribar aquestes veritats.